Joventut. Periódich catalanista. Any II, nº68. 30-V-1901
WAGNER CANTANT
Per Antoni Ribera
El professor de cant Julius Hey, autor del millor método de cant que's coneix, especialment pel drama musical, publica en la Neue Deutsche Rundschau recorts dels ensaigs dels festivals de Bayreuth (1875-76), dedicantse especialment á descriure'ls tinguts ab en Jordi Unger, creador del paper de Siegfried y deixeble d'en Hey.
Unger entussiasmá á Wagner, ans que tot, per causas externas, mes en els ensaigs resultá que essent encara novici en l'art del cant, tenía d'apendre á dominar las dificultats més grossas. Wagner, donchs, se dedicá á ensenyarlo ab una paciencia indescriptible. Hey descriu ab vivesa'ls ensaigs dels tres actes de Siegfried, fent aixís un retrato de Wagner com á mestre en la interpretació y revelador d'un'anima d'artista com fins ara apenas se coneixía.
De gran interés es lo que aquest excelent mestre de cant (que Wagner l'anomenava á cada moment son ideal), descriu de Wagner com á cantant. «Aquest ensaig del primer acte del Siegfried -diu en un passatje- no l'oblidaré may més! Wagner no marcava sols las paraulas de Mime, sinó que cantava tota la part á tota veu! Y cóm la cantava! La veu engolada de Unger la sentíam atormentada, incolora, enterament secundaria, mentres que Wagner, ab una expressió característica incomparable (hi há que notar qu'en el sentit usual de la paraula no tenía cap veu), sense gangeln und gehen (es á dir, sense coixejar com fa Mime), ens creá una figura de contorns tan ferms y tan ben encunyada, que potser no la veurém may més en la escena. En tot aixó no descuydava may d'ensenyar á Unger tot lo qu'ell desitjava en el paper de Siegfried, tot iniciantlo é incitantlo. Naturalment qu'aixó no podía ésser d'un efecte inmediat, més durant l'ensaig ens sorprenían notas y formacions de paraulas en las quals reconeixíam clarament la influencia de la interpretació del mestre.»
Més endavant diu: «La resposta violentament obligada de Mime sobre la trascendencia de Siegfried, fou una nova manifestació del art de frasejar de Wagner. Verdaderament no sabíam per ahónt nedavam!. Com á cantant (sense veu) no deixá enrera ni'l més petit detall d'expressió íntima dramática. Seguiren clarament el desentrotllo orgánicament graduat de l'obra, desde sa primera concepció poética fins son complement, el drama musical, nascut de la inseparable unitat de paraula y música. Aquí, en el quarto petit y baix de sostre del Ziegelgasse (un carreró de Bayreuth), floreixia per primer cop á nostres ulls la maravellosa creació de Wagner, enlayrantse fins al cel á travers del sostre y teulada del quarto.»
Bonich será contar un petita contrarietat ocurreguda á Wagner en la tercera escena. «Joseph Rubinstein executava'l tros orquestal excitat y temerós del monólegh de Mime d'un modo admirable, mentres que Wagner, colocat á la esquerra d'ell, marcava'l passatje misteriós de la tuba (motiu Fafner) en el piano. Avans de la entrada de Siegfried -Ey mandrós!- s'ocasioná un intermedi burlesch. Al donar Wagner ab el la de dalt el segón crit anguniós de Mime, ab la paraula Fafner, s'escanyá, lo que produhí un efecte en extrém cómich. Ell mateix rigué á desferse, Rubinstein pará de tocar y tots varem riure á no poder més. Aquí no hi há cap fornal... ¿ahónt tinch d'amagarme? -exclamá Wagner. Y mentres que Unger, després d'aquest ensaig, estava completament rendit, Wagner, á pesar de cantar y parlar sens interrupció, se trobava encara fresch y ab veu; y aixó als 62 anys!»
Per'acabar, vull encara copiar la descripció de cóm Wagner cantá la part de Marke en una soirée donada a Wahnfried: «Sempre será un misteri'l saber d'ahónt Wagner va treure la mitja veu! La queixa conmovedora del amich reyal ferit en las fibras del cor!... ¿D'ahónt sortía aquella veu qu'en veritat no ho era, que modulava d'un modo que corprenía y qu'expressava clarament y d'una manera intensa cada cambi de sentiment, veu que ni una sola vegada possehía aquella cantitat de sonido substancial que tot bon cantant irremisiblement necessita com á medi d'expressió? Y més encara sa manera de recitar, que penetrava al fons de l'ánima del que sens alé l'escoltava! M'agradaría saber si algún dels de veu potenta que se l'escoltava no's va preguntar d'ahónt venía aquell sonido miraculós que sortía de la seva ánima com una improvisació. ¿Quí pensava en las notas de la partitura devant d'aquesta execució incomparable? Aquellas servían, segons semblava, sols pera senyalar els límits ahont se fon el contingut poétich musical pera devallar en un torrent d'efectes dramátichs poderosíssims.»
Heus aquí un altre aspecte del inmens talent de Wagner, que per sa novetat he cregut interessant transcriure pera'ls lectors de JOVENTUT.
Leipzig, 19 de maig.