OBRES COMPLETES. Volum II, p. 293-333. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1985.
DEL VERB ARTÍSTIC* (Comentari de sant Tomàs)
Per
Josep Torras i Bages
Ir
al menú principal
ÍNDEX
PRÒLEG: El misteri de la concepció intel·lectual i artística. - La inspiració. - Anàlisi de la producció del verb artístic.
I: Instint universal de la paternitat: el geni, l'engendrador. - La inspiració de l'artista, efecte de l'entusiasme, Déu en nosaltres. - L'amor, força unitiva, creant l'atmosfera espiritual de la inspiració.
II: El simbolisme agnòstic en la ciència i en l'art com reacció contra el naturalisme. - Dissipació de la forma en la tendència agnòstica.
III: Teories sobre la gènesi de l'obra artística. - Teologia artística de Plató: l'il·luminisme diví obrant la inspiració de l'artista.
IV: El subjectivisme hegelià de l'estètica de Wagner. - L'Art del pervindre, síntesi de la vida humana. - Sa realització en l'art grec i en la societat medieval. - L'egocentrisme wagnerià, font única de l'obra artística.
V: Teoria de Taine: El medi origen de la producció artística. - Limita l'objecte de l'Art a la simple imitació. - Anul·la la inspiració personal de l'artista.
VI: Teoria integral de la gènesi del verb artístic. - Sant Tomàs conciliant Plató, Wagner i Taine.
VII: Doctrina tomista sobre la concepció del verb intel·lectual de l'home: el verbum mentis i el verbum cordis. - La llum intel·lectual i l'amor engendrant el verb Species, de les realitats espirituals de lo universal sensible. - Plató, l'Areopagita i Tolstoi.
VIII: La concepció del verb artístic explicada per la doctrina tomista. - La transcendència de la il·luminació platoniana, la potència reveladora de l'home i la col·laboració de la terra harmonitzant-se. - El verbum cordis, plenitud encarnada del verb artístic.
PRÒLEG
El misteri de la concepció intel·lectual i artística. - La inspiració. - Anàlisi de la producció del verb artístic.
L'Art està ple de misteris. Si demaneu a l'artista la raó d'ésser de tots els elements de la seva obra, el perquè d'ells, d'on es tragué la llei de les colors, qui li ensenyà l'expressió que devia donar als personatges que crea, no us sabrà respondre, ho ha fet sabent lo que feia, ho ha fet volent-ho fer; però la seva obra no ha sigut l'execució d'alguna regla concreta. L'obra d'art no es fa en motllo, ni el principi de la seva existència es deu a una fórmula. És una nova criatura. Les ciències donen fórmules per a les seves realitzacions, les indústries motllos per a l'execució dels seus productes, unes i altres reprodueixen lo ja existent, i si alguna vegada l'home de ciència, alçant-se per damunt de la regla, descobreix una cosa nova que no prové de la fórmula o del motllo, aleshores apareix en ell també el misteri de l'artista; no sap donar raó completa i suficient de lo que no obstant afirma, fins a morir, que és la Veritat. Balmes, en alguna part dels seus escrits, diu que així han vingut distints invents, que no són deguts als procediments ordinaris de la intel·ligència humana, que no són la deducció d'un sil·logisme, ni una generalització inductiva. Per això en diem invents; són troballes que, no obstant, no solen tenir-les els simples; al revés, exigeixen una perspicuïtat extraordinària de la vista intel·lectual; però l'home qui se'ls troba dintre de l'esperit no pot donar plena raó de la seva procedència. Sols vos dirà que és d'ell, i si un altre se n'hi vol apoderar, s'esvalota perquè li fan un furt d'una cosa ben seva, tan seva que ningú l'hi ha donada, sinó que ha sortit de les entranyes del seu esperit. En Galileu no sabia donar raó de la llei astronòmica per ell inventada; en sa consciència clara no tenia cap motiu científic, tenia sols un pressentiment, posseïa com una revelació tan íntima que per res es volia desfer d'ella, de manera que posat davant dels savis no donava cap demostració, i quan contradint a les discretes ordres de que esperés a publicar son pensament a que hagués trobat suficient demostració de la seva veritat, no se'n sabia estar i exclamava: I no obstant es mou. Quan en Cristòfol Colom anava com a devot pelegrí cercant prínceps i altres potentats perquè l'aidessin en el descobriment del Nou Món, que ell portava dins de sa fantasia, les raons que donava eren insignificants i puerils, fins al punt de que les universitats el rebutjaven i sols fou atés per alguns frares i una dona. És a dir, per gent d'aquella que no sols escolta les raons que els dóna el cap, sinó que atén també a lo que els diu el cor.
¿D'on els pervenien als dos genis dits i a tants d'altres com podrien anomenar-se, aquelles concepcions meravelloses? Tota concepció, l'engendrament d'una nova criatura sobre la terra, sempre és una cosa misteriosa. En la vida fisiològica és un misteri tan admirable que a crits revela l'existència d'aquell altre misteri que els agnòstics en diuen el gran secret de la naturalesa, i els cristians la potència divina. Els mateixos pares ignoren el misteri que practiquen; i quan aquella dona, digna d'eterna memòria, de qui parla l'èpica històrica del poble judaic, el segon llibre dels Macabeus, exhortava els seus set fills a morir en defensa de la fe, de la llengua i de la pàtria, volent alçar l'esperit d'ells a les regions confortables per l'ànima de l'eternitat, patria lingua, els deia: «Fills, jo res hi sé de com vàreu ésser formats en les meves entranyes, perquè no vaig ésser jo qui us donà l'ànima i la vida, ni la qui ordenà els membres de cadascun de vosaltres.» També el mestre Fra Lluís de Granada, anys després d'haver escrit son llibre La Guía de Pecadores, un dels grans monuments, com tothom sap, de l'Art literari, en llengua castellana, s'admirava, amb la simplicitat que caracteritza al gran escriptor, de la traça que havia tingut en compondre'l i nosaltres mateixos, estimats amics, encara que estem a cent llegües lluny d'ésser genis, no obstant algun cop ens admirem, no sabem com componguérem les nostres petites obres, i sentim personalment i experimentalment el misteri de la concepció intel·lectual. La confessió d'aquest misteri és universal, de tots els temps i en tots els tons, des de la forma familiar i exacta amb què l'expressa un company vostre d'art, segons us he sentit contar, dient que el secret de la forma artística està en trobar-la, que és una sort, com qui troba una pesseta pel carrer, que després encara que cerqui tant com vulgui, no en trobarà cap més, fins a la proclamació solemne que n'han fet tots els grans artistes, des d'Homer al començar sos poemes, fins a Puvis de Chavannes, al pintar l'hemicicle de Lió. En la fecundació intel·lectual de l'artista, en la concepció de la seva obra, tothom hi reconeix un element inexplicable: la conjunció entre el món de la matèria i el món dels esperits; la imaginació popular i la saviesa dels filosops de l'antiguitat crearen muses i genis per a explicar el misteri, i en tots temps aquest, en totes les civilitzacions i en totes les llengües, tant si se l'ha volgut explicar com deixar-lo obscur, ha obtingut un nom que tothom comprèn, el nom d'inspiració, designant un fenomen interessantíssim de l'ànima de l'artista.
Fer, doncs, una anàlisi, que emprenc amb cert temor, perquè comprenc la seva dificultat, una anàlisi d'aquest fet de la psicologia artística, la inspiració i la concepció, o sia l'engendrament del verb artístic, constituirà la matèria de la present Conferència.
I
Instint universal de la paternitat: el geni, l'engendrador. - La inspiració de l'artista, efecte de l'entusiasme, Déu en nosaltres. - L'amor, força unitiva, creant l'atmosfera espiritual de la inspiració.
Geni, entusiasme inspiració, són tres mots que es lliguen l'un amb l'altre i, tots plegats, completen una significació. És geni el qui engendra, no sols etimològicament sinó fins en el sentit comú de la paraula. És ja antiga la pretensió que els homes tenim de voler assemblar-nos a Déu, únic i verdader engendrador, engendrador de les essències i fecundador de totes les criatures qui engendren; per això en Tolstoi (1) ha dit:
T'equivoques, artista, si et figures
ser de tes obres el creador.
I no obstant, tots volen engendrar. Raquel plorant clamava fills o morir (2). Quan el ser arriba a la plenitud de l'existència vol transfondre aquesta als altres. Aquella mena de follia, santa en els uns, admirable en els altres, que trobem en els fundadors d'ordres religioses i en els inventors de sistemes filosòfics i científics, que de vegades sembla que arriben a la mania, i que els fa suportar mofes, contradiccions i persecucions, aquella follia a la qual sacrifiquen família, pàtria, béns i fins alguns cops la pròpia vida corporal, és una forma distinta que inclou un pnincipi idèntic a l'instint de la paternitat que venç totes les dificultats i se sobreposa a tots els sentiments. És el mateix estímul, en els uns elevat a l'ordre sobrenatural i en els altres restant purament natural, que porta a tants de joves cors, els uns a un noviciat religiós, els altres a l'estudi de les belles arts, on no trobaran ni riqueses ni repòs, sinó molt treball i vida magra; però on l'instint els instrueix de que obtindran la satisfacció d'aquest sentiment fortíssim, que arriba a confondre's amb la seva substància personal, és a dir, la inclinació a infondre als altres una participació del nostre ser. Certament que en els artistes és poderosíssim el desig de la glòria, però a mi em sembla, fins n'estic convençut i no ho dic per alabar-vos, que el verdader artista té el sentiment de la glòria, però no la seva perversió, que és el de la vanaglòria, és a dir, el legítim plaer de la paternitat; i penso que si se'l subjectava al judici de Salomó de partir pel mig el fill, el verdader artista se'l deixaria prendre, com la mare verdadera de què ens parla la Sagrada Biblia, abans de consentir en la destrucció de la seva criatura. Tots havem llegit la indignació d'en Cervantes quan aparegué el fals Don Quixot i la reivindicació enèrgica que fa de la paternitat del personatge; tots sabem amb quant perill en Camoens salvà en el naufragi d'anar-se'n a fons del mar el manuscnit de son poema, perdent tot lo demés; i com Franklin caigué mort pel llamp tot estudiant l'electricitat com aquelles mares qui moren al parir son fill.
I com el geni, és a dir, l'engendrador, encara que sia un ser que no apareix cada dia sobre la terra, no obstant no és un home essencialment distint dels altres homes, i tots siguem imatges i instruments de la Primera Causa, i aquesta, o diem Déu, segons la doctrina de l'Angèlic Mestre (3) ha volgut fer participants els homes de la dignitat de la causalitat; d'aquí que tothom qui posseeix en major o menor grau el talent artístic, senti el noble instint que el porta a engendrar noves criatures, obres en les quals llueixi la resplendor immortal de la Bellesa, essent no solament instrument racional del Creador de totes les coses, sinó participant de sa dignitat sobirana.
Per aquí comprendreu, estimats amics, l'exactitud i finesa d'esperit, el concepte que de l'Art o de les altes fruïcions humanes tenien els grecs quan del sentiment concomitant a tota concepció estètica, del moviment d'estimuls i passions, de les il·luminacions intel·lectuals d'aquella prodigiosa activitat de l'ànima que fins redunda en el cos, en deien entusiasme (enqomV), és a dir, Déu en nosaltres, perquè aleshores l'home és una mena d'oracle; Déu parla per la boca dels artistes i dels filosops inspirats, més clara i més convincentment que no pas per les demés grans obres de la creació, de les quals diu l'Escriptura que canten la glòria divina.
Per això l'antiguitat clàssica tenia els artistes per intèrprets dels déus: per això la Sagrada Teologia, els doctors eclesiàstics, els cerquen com a corroborants de ses ensenyances, i la Iglésia, penetrada de com manifesten els homes les coses divines, els crida al Temple, al costat dels predicadors de les veritats eternes, perquè l'ajudin a difondne l'esperit sobrenatural entre els cristians. L'expressió artística, la llengua de l'Art, les il·lustracions que reben de la Bellesa, no són coses ensenyades pels homes: a dir la veritat, el geni no té mestre sobre la terra; la història crítica ens explicarà molt raonadament la influència d'una escola sobre una altra escola, els elements que ha dut el geni d'un artista excepcional, l'eficàcia del medi social en què s'ha educat el talent artístic; el mestre tècnic proposarà regles, el geni es donarà a un treball constant per a vèncer les innombrables dificultats de l'execució, cercarà estimulants de son esperit; però tot això no produeix l'entusiasme, hi falta un element, Déu, com deien els grecs; la inspiració, com implícitament han coincidit en anomenar-lo totes les generacions literàries i artístiques.
Aquestes tres idees, geni, entusiasme, inspiració, que totes plegades expressen un concepte, que estan lligades les unes amb les altres, viuen totes dins d'una mateixa atmosfera, demanen una temperatura alta, exigeixen un grau de calor notable, viuen en el foc, i, com el sol, són foc i llum, perquè sens aquest foc, que és el foc de l'amor, aquelles tres idees, aquell concepte, restarien xorcs; no viuen en el fred, s'apagaria tota il·luminació intel·lectual, perquè les grans visions intel·lectuals, l'home sols les obté estimulat per l'amor. Per això, anant a cercar corroborants en la Sagrada Teologia, qui és mare i mestra de totes les humanes disciplines, trobem que diu el Profeta i Evangelista Sant Joan (4) que qui no estima, no coneix a Déu; i, de consegüent, nosaltres amb tot rigor de lògica podem deduir que, qui no ama, no és geni, no té entusiasme, ni està inspirat, i és impossible que tingui la llum de la visió artística. L'amor de la Bellesa és l'alt instint qui mou i burxa el talent artístic en la producció de les seves obres; tota creació, lo mateix en el món natural que en el sobrenatural, és instigada per l'amor, i aquest noble sentiment lliga i estreny la concepció amb son engendrador; i fins en la Naturalesa divina afirma la doctrina teològica que l'Engendrador està unit amb l'Engendrat, per medi de l'amor.
L'amor, doncs, per sa naturalesa és vincle d'unió, per això l'amor porta a la unitat; i l'artista, alçant l'esperit per sobretota la varietat de les coses, veient en totes elles resplendors de Bellesa, s'enlaira fins a trobar aquella Substància sobirana, l'Infinit, única qui té de debò vida, en la qual reposa com, l'Amic amb, l'Amat, seguint la forma simbòlica de nostre gran vident l'admirable Beat Ramon Llull, i segueix encisat a l'Amor perquè aquest per sa naturalesa és bell: per això la faula imaginà hermosíssim a Cupidó; i la Veritat cristiana, després d'ensenyar-nos que Déu és amor, per medi de sos doctors i mestres, acceptant l'alt concepte d'aquell gran teòleg de la gentilitat i pare de l'estètica, el diví Plató, assenta amb les mateixes paraules (5) del filosop atenienc que lo Bell és un sol, i totes les altres coses que anomenem belles són participacions d'Aquell. Vegeu, doncs, amb quanta raó us deia que l'Amor portava a la unitat, perquè porta a lo Bell. Qui és un sol, segons Plató, i diu aquest que l'amor és el desig de la lmmortalitat, i encara que el gran filosop no diu el perquè, jo em penso endevinar la raó del misteri, puix aspirant l'amor a la unitat comprèn que la màxima unió i compenetració d'existències serà en l'eternitat, (6) on tot queda unificat. Wagner volgué expressar aquest pensament platonià en la faula del Tristany i Isolda, si bé caient en el panteisme, amb, el qual ell, Cristià, es mostrà menys teòleg que l'immortal autor del Convit. Wagner el complement de la unió amativa el troba dins de l'ànima universal, la Veritat cristiana ens la mostra amb més gran bellesa en la unitat deiforme de la glòria, sense que ningú perdi la pròpia personalitat.
Mes la viva aspiració a la unitat per medi de l'amor, enlloc és tan evident i real com en la doctrina de l'Evangeli. En efecte, quan la Bellesa eterna s'encarnà i volgué transfondre a tota la humanitat una participació de sa divina excel·lència, manifestà l'ideal que es proposava, i que se'm permeti aquest mot, ja que parlo amb artistes, el qual ideal era que tots fóssim un sol, com Ell i son Pare Etern són un sol; i vegeu també ara com parlant de geni, d'entusiasme, d'inspiració i d'amor arribem a la ratlla fronterenca de lo sobrenatural; i així com en fiosofia s'arriba al terme de la Revelació i l'home sincer confessa la necessitat d'ella, així en el domini de l'Art, tractant d'inspiració, arribem també a haver de confessar que tenim necessitat d'acudir a les inspiracions que ens han sigut trameses pels profetes i apòstols del Vell i del Nou Testament; per no acceptar les quals molts dels modernistes qui sentiren en son si l'estímul de l'amor a l'Infinit, al deixondir-se del somni del naturalisme que els tenia sòpits, caigueren en estranyes fantasies, no sabent ensopegar aquella conjunció de realitat i d'idealitat que constitueix el mèrit i l'excel·lència de l'obra artística.
II
El simbolisme agnòstic en la ciència i en l'art com reacció contra el naturalisme. - Dissipació de la forma en la tendència agnòstica.
Jo trobo, senyors, una fondíssima analogia entre l'esperit científic present i l'esperit estètic modernista. Encara roda per la premsa de tot el món aquella expressió semiescèptica d'en Brunetière de la bancarrota de la ciència; en aquestes hores va escatint-se també la doctrina de M. Balfour, qui atacant a son compatrici Spencer en la famosa doctrina on estabieix la separació i absoluta divisió entre lo cognoscible i lo incognoscible, li diu a aquesta doctrina: (7) «Ciència vols ésser, doncs creença seràs i creença sense base, perquè les ciències són insubsistents si rebutgen una causa primera, lliure i providencial que obra en el món.» I aquí tenim la ciència que volgué enderrocar les creences i dissipar-les de la terra, era proclamant, exagerant les coses, que la ciència sols pot subsistir en la creença. L'Art, per una furiosa reacció contra el naturalisme, fugint a cercar l'Infinit i Absolut, rebutjant lo relatiu, per ministeri de simbolistes neomístics i impressionistes desfent-se de l'antic i etern procediment de l'expressió natural de les coses, desnaturalitza les formes i sembla com si volgués convertir la pintura, que és per sa naturalesa l'art de les formes en l'art dels signes, que portat a les darreres conseqüèncíes seria la destrucció de l'Art, perquè el símbol per si és cosa morta, no té vida pròpia i aboleix l'expressió artística que, per ésser immediata i natural, eleva a l'Art per damunt de la filosofia i la ciència en lo que pertoca a la difusió dels grans principis educadors de la humanitat. I en comprovació de que els símbols i mites no tenen expressió pròpia i immediata observeu com, abans de la formació de l'escola, els pintors gairebé sols se servien de símbols i mites en la pintura decorativa, és a dir, quan el lloc i les circumstàncies ja per si mateixos parlen, essent la Pintura solament un complement estètic del llenguatge natural del monument o lloc.
La Pintura i la música són les dues arts qui més fàcilment es deixen seduir pel simbolisme, provenint això, d'una qualitat pròpia de sa excel·lent naturalesa. Elles dues són les qui causen al contemplador una impressió més viva de l'Infinit. Aquest no té formes, està voltat de núvols i de borla, cantem en el psalm;(8) i així com la poesia i l'escultura són determinades i concretes, son sentir és explícit; aquelles altres dues de si indeterminades, d'expressió fondíssima, però amb certa vaguetat són més a propòsit per a infondre als homes el sublim sentiment de l'Infinit; per lo qual, sobretot la pintura, quan l'ha represa la reacció contra la moda positivista, detestant més de lo que deu la sentència del gran doctor de l'escola, Taine, (9) quan diu que l'ull és un gormand com la boca, i la pintura un àpat exquisit que li serveixen, fugint d'aquest plat i cobejant un menjar superior, el nèctar dels déus, la fruïció de l'esperit, tan turmentat en els temps moderns, ha anat d'un extrem a l'altre, com el lleó qui passa de sòpit a frenètic, i rebutjant les formes vol fer entrar abans d'hora els homes en el món dels esperits.
¡Oh moderació!, ¡oh just medi!, ¡oh equilibri! ¿Quan seràs la regla de les coses humanes?
III
Teories sobre la gènesi de l'obra artística. - Teologia artística de Plató: l'il·luminisme diví obrant la inspiració de l'artista.
Mes si veiem que els filosops i homes de ciència van d'un extrem a l'altre, i, després d'un racionalisme exagerat, neguen la ciència i fugen d'ella espaordits per a refugiar-se en la creença, no ens hem d'estranyar de que els artistes en sa línia, seguint un perfet paral·lelisme, facin lo mateix; i encara són molt més dissimulables. En efecte, la Bellesa és molt difícil d'ésser tractada, deia ja Plató, (10) perquè a l'Infinit, de Qui és magnífic atribut, no el pot atènyer bé la intel·ligència humana, no té mida, com la mateixa Bellesa, per lo qual és difícil posar regla a sa expressió. Per això el comú sentir dels homes exigeix al veritable artista, a l'artista arquetip, al geni, la inspiració, que és illegislable, autònoma, espontània, distinta de la perfecció executiva, encara que necessàriament la suposa, per lo qual Plató preguntava: «¿Per ventura l'habilitat de pintar és el tot? No, responia, puix hi ha pintors i estatuaris qui fan dormir i altres qui desvetllen i exciten l'enteniment», i afegia: És una força divina la que et mou.(11)
Tothom ha reconegut en la inspiració de l'artista un element especial, un estat misteriós de la seva intel·ligència, una intervenció estrangera, si bé de grandíssima i fonda intimitat. Plató la tenia per cosa enterament divina, i així deia que els artistes eren intèrprets dels déus mentre estan inspirats (furore correpti); i que fora d'aquest estat res podien fer, i que així Déu, volent-ho manifestar, per medi d'un poeta inepte cantava una bellíssima melodia; que poeta hi havia qui sols un cop havia estat poeta, com succeí a Tynichus Colchideus, qui mai havia fet res digne de memòria no obstant, inventà l'himne d'Apol·ló, que ara, diu Plató, tothom canta i és, sens dubte, la més bella melodia. L'observació del gran grec, d'homes qui sols una vegada han sigut artistes, sens dubte es podria fer en diferents ocasions; i a Catalunya tenim reproduït el fet d'en Tynichus Colchideus, qui inventà l'himne d'Apol·ló, amb en Bonaventura Aribau, qui inventà l'Oda a la Pàtria, que podem dir com Plató que tothom canta i, no obstant, no resta memòria d'altra cosa seva.
En concepte del filosop d'Atenes, l'artista inspirat era mogut, estava possessionat per Déu. Qui parlava per la boca d'aquell, era una mena d'oracle; per això diu que el poeta no pot cantar fins que està ple de Déu, fora de si i alienat; i aquest concepte prevalgué en diferents pobles de l'antiguitat. L'artista era com un profeta, un mestre que Déu enviava als homes, l'anunciador de les coses altes als pobles ignorants, lo qual té un fonament en la naturalesa de les coses.
L'artista indubtablement és una autoritat social. En altre terreny, Le Play, després de l'esmicolament d'autoritat que portà la Revolució, fou el primer qui predicà l'existència d'autoritats socials d'un ordre natural, és a dir, començà a demostrar la necessitat de la jerarquia entre els homes. Aquella gran aspiració a la unitat que ara mateix deia que revelava l'Art, es nota en totes les demés coses humanes; i lo que Le Play creia necessari en l'ordre econòmic, el fet l'existència del qual consignava, es troba també indubtablement en l'ordre intel·lectual i en l'ordre estètic. El filosop i l'artista són homes enviats per Déu; dels primers així ho reconeixen els Pares de la Iglésia i la mateixa Iglésia, qui adoptà sa doctrina, purgant-la i lligant-la amb la Sabiduria revelada; respecte de l'artista sempre i en totes les societats ha sigut l'auxiliar del teòleg, el qui ha tingut més fondo el sentiment de l'Infinit, qui ha instruït el poble en les coses sobrenaturals, i per medi de la plàstica i valent-se d'imatges i figures ha fet penetrar els grans misteris en l'enteniment dels ignorants i els ha evidenciats als ulls de tothom. Sant Tomàs, als qui modernament diem poetes gnòmics, els anomena poetes teòlegs; la pietat popular a certes imatges i pintures els atribueix un origen sobrenatural, altres vegades creu que en la factura d'elles hi ha hagut intervenció angèlica, i en totes les obres mestres de l'Art, al considerar la potència de llurs creadors, ja sia l'espiritualista, ja sia el positivista, lo mateix el gentil que el cristià, tant el qui creu com el qui no creu, hi veu una cosa no ensenyada, un element que no es troba en els llibres: és un do, diu tothom; per qui creu en Déu, Déu és el donador; aquell qui no hi creu afirma el do i nega el donador. I estan tan convençuts els homes de que les obres mestres de l'Art són un do, que el mateix artista no se les sap explicar, que a la seva pròpia obra la considera única, irreproduïble, és a dir, no pot respondre de tornar-la a fer amb igual excel·lència, és superior a son enteniment, succeint el contrasentit de que l'efecte sia major que la causa, és a dir, l'obra major que l'autor, que la seva ciència, que la seva experiència, que la seva habilitat; tingué una hora feliç, estigué inspirat. Per això les obres artístiques són guardades com relíquies i pagades a pes d'or, i quasi oblidat el tractat técnic, l'explicació doctrinal, el llibre de la ciència de llurs autors, encara que sien genis. D'aquesta falta de llei en la inspiració, de que cada obra sia una nova criatura, prové que la crítica artística no sia una ciència, sinó una casuística, molt més que la que els antics així anomenaven, és a dir, la crítica de les accions humanes mirades èticament, que és la ciencia de la teologia moral, de la qual tant es mofaren els il·lustrats modernistes. Tothom ha oït parlar, molts han fet llargs viatges per a contemplar les composicions de Lleonard de Vinci, poquíssims seran els qui vagin a la biblioteca per a llegir son tractat de la pintura; i és perquè l'artista té la persuasió íntima de que la inspiració que necessita no li donaran ni fórmules ni explicacions teòriques, del que és un do. Amb lo qual em sembla que es demostra que ningú està tan lluny com li pareixia de la teologia artística de Plató, a l'explicar l'estat d'inspiració com efecte d'una influència divina.
IV
El subjectivisme hegelià de l'estètica de Wagner. - L'Art del pervindre, síntesi de la vida humana. - Sa realització en l'art grec i en la societat medieval. - L'egocentrisme wagnerià, font única de l'obra artística.
Si la filosofia grega ensenyava que la inspiració de l'artista era un acte que Déu obrava en l'home, i això ho manifestava per boca del filosop del món qui ha tingut més alta pensa, del summe artista de la filosofia en el país més artístic de la terra, la metafísica germànica, boirosa com el cel d'aquella terra, cavilosa com el talent dels seus fills, però amb certa grandiositat com tot lo que no presenta límits concrets, i amb cert misteri com hi ha sempre en les fosques, la metafísica germànica, dic, va pretendre que l'home s'ho expliqués tot per si mateix, i dins del cap de l'home volgué que s'hi engendrés Déu, el Món i, de consegüent, també l'Art. Multiplicà els misteris de Plató. L'ideal d'aquest posseeix verdadera consistència, perquè és una ombra de la veritat, és la veritat vista amb la feble però bella llum del crepuscle matinal; aquella al·legoria (12) de que l'home en aquest món està com tancat dins d'una presó obscura, on no té més que un forat per a guaitar, veient solament com ombres qui passen i que necessita comprovar per a veure si resulten iguals a les coses, la mateixa pregunta que es fa de si els ulls i les orelles ens diuen la veritat, responent que els poetes canten sempre que res veiem ni oim que sia sincerum,(13) la pregunta que posa en la boca d'en Sòcrates, de si lo Bell és quelcom real i la doctrina que explica dient que per a arribar-hi ens hem de purificar perquè lo impur no pot atènyer el summe pur, sinó deslliurant-nos de les bogeries del cos; tot això, dic, si no és absolutament l'estètica del món, és almenys una visió lluminosa de l'estètica de l'eternitat que projecta gran llum en l'Art humà, i dóna una idea de la visió artística en la que consisteix essencialment la inspiració. L'ideal en la doctrina platònica, doncs, té una existència objectiva.
Però essent la metafísica germànica un alçament volcànic de l'egoisme humà, ressó de la predicació de Luter quan volia que cadascú es fes a si mateix les creences sobrenaturals, formidable, d'una força prodigiosa, capaç d'encisar els homes de talent, l'Art que ella informa ha de tenir ses mateixes qualitats. Són ambdues unes construccions grandioses a qui falta el natural equilibri i la universal atracció de l'amable veritat. I, ¡cosa particular!, aquella Metafísica i aquell Art inventats per a divinitzar a l'home, resulten menys humans, es queden enlaire; no s'identifiquen amb el comú dels homes, i això que el gran artista que n'és el representant més típic es proposava fer de l'Art un instrument transcendental de millorament social.
En efecte, Wagner (14) es dol de la decadència de l'Art, de que hagués arribat a no ésser més que un agradable passatemps del poble, quan per sa naturalesa deu contribuir a alçar els homes dels interessos vulgars que els dominen tot el dia al culte i intel·ligència de lo més pregon i gran que pugui l'home concebre. Mirava a la Grècia i veia allí el teatre essent una institució vivament social, un medi per a fer intel·ligibles els fins més elevats i fondos de la humanitat, sentia la grandesa i la bellesa d'aquella sublim conjunció de la religió, de la pàtria i de la vida social dins de l'Art, com en la monarquia espanyola, almenys en el centre d'ella, s'hi veia en els temps més esplèndids dels Autos sacramentals, com d'una manera més esplèndida es realitzà en els temps gòtics; enyorava el gran artista de Bayreuth l'elevació de tota la vida humana, amb tots els elements que la componen; a la forma estètica somniava quan discorria sobre l'obra d'art del pervindre, amb la realització en l'ordre natural i estètic d'aquell desig del diví Redemptor, en l'ordre de la gràcia sobrenatural, d'una unitat humana amb resplendors divines; però s'oblidava de que la integritat de la bellesa que pretenia, suposa la integritat de la veritat; i l'Art wagnerià no reposa en la llei essencial de la naturalesa humana. Per això em temo que no es complirà la profecia solemne que féu en els Mestres Cantors de Nuremberg: Podrà desfer-se l'Imperi, però serà immortal l'Art sagrat alemany.
En efecte, la seva legítima aspiració, la declaració fondíssima i verídica que fa sobre la rnissió de l'Art quan escriu que la llengua, o sia l'instrument de les idees abstractes, ha d'obrar sobre la sensibilitat, que els motius que no tenen sentit sinó per la intel·ligència abstracta han de fer lloc als mòbils humans qui mouen el cor, i que el mite és el qui dóna solució a les dificultats de la raó abstracta mostrant lo que la vida té de verdaderament humà, d'eternament comprensible baix una forma concreta, afirma aleshores Wagner que l'Art ha de tenir una base metafísica. Mes ell cercà la metafísica fora de lloc i d'una manera que no lliga amb el temperament de la gent moderna i cristiana. Vol Wagner que l'Art doni a l'home la solució de les difcultats que presenta el misteri del Món, que respongui a l'etern ¿per què? que nosaltres demanem a totes les coses sense trobar resposta satisfactòria, que expliqui com s'uneixen, d'on provenen, quin fi tenen els fenòmens que seguidament es desenrotllen davant dels nostres ulls, i afirma que aquesta visió intel·lectiva, aquesta clarividència per usar son mot, es troba en la música.
I en cert sentit té raó. Ja Plató digué que la música era maxima philosophia;(15) un de vosaltres em contava un dia que més d'un cop hi havia passat que tenia en la imaginació incompleta la figura que volia pintar, que no l'acabava de veure i que oint música aleshores se li apareixia la forma que cercava; jo entenc molt millor els psalms quan els canto que quan els llegeixo; tot lo qual comprova la idea de Plató i de Wagner sobre la potència il·luminativa de la música, qui posa en moviment totes les forces de l'esperit. Mes en lo que s'equivoca el gran artista de Bayreuth és en el compliment, en la significació concreta que vol donar a la música. Aquesta, de si, té una gran vaguetat; per això, us deia que, junt amb, la pintura, són les dues arts que infonen més el sentiment de l'Infinit; sembla que el cant gregonià és el cant gentílic de Roma i Grècia adoptat per la Iglésia; he llegit no em recordo on, que la tonada entusiasta, greu i solemne que es canta en l'himne dels sants no màrtirs, és la mateixa que a Roma cantaven per a rebre els generals qui tornaven coronats per la victòria a l'entrar en la ciutat; a nosaltres aquella música ens revela un honor tributat a un home, qui, amb dignitat heroica, s'és fet superior a les dificultats i obstacles de la vida, fent prevaler l'esperit sobre la carn i mereixent ésser rebut en el regne etern; als ciutadans romans anunciava l'arribada del guerrer il·lustre qui havia junyit un altre poble a l'autoritat sobirana del poble-rei.
El llenguatge artístic, doncs, necessita una concretació o determinació és com una llum que s'ha de dirigir a un objectiu; el títol o llegenda d'una composició pictòrica contribueixen molt a l'efecte que causa la seva contemplació: una estàtua, segons el caràcter del lloc on està posada, és la impressió que fa; i les idees, els sentiments les creences i els costums del poble a qui va dirigida l'expressió artística, són les que especifiquen aquesta i determinen la corrent com elèctrica que s'estableix entre els contempladors i la cosa contemplada. El mite a Grècia i en la Germània primitiva, era no un símbol com ara és en l'Art modern, era una cosa vivent de significació i expressió directa; no era una abstracció filosòfica, com és ara en els modernistes, sinó una realitat que ja abans que d'ella s'apoderés l'artista vivia en l'ànima de cadascun dels contempladors de la seva obra. D'aquí la identificació que hi havia en els hel·lènics entre el poble i l'Art, no feien Art, corn ara es fa art, ells volien expressar religiositat, amor i patriotisme, i encertaven la forma d'expressió, i aquí teniu l'Art en son zenit, perquè essent ell una forma, resulta més excel·lent com més sadollada està dels sentiments que s'estotgen en nostre cor. Quan es pretén fer Art, la inspiració desapareix, i encara que per algun temps formes i pensaments exòtics puguin interessar als famolencs de noves impressions, l'amanerament i el convencionalisme dins de poc temps revelaran la falta de sinceritat en les creences i sentiment de l'artista.
El grau màxim de la calor artística d'un poble és quan poble i artista es confonen, quan tothom és artista, com succeí en la Grècia en les festes de sos temples i en sos jocs olímpics, com succeïa en els més bons temps de l'Art gòtic, en aquelles processons d'homes i dones, capellans, confrares i confraresses, d'imatges i tabernacles, gamfarons i banderes, amb símbols i representacions, que ara ens semblen infantils, dels misteris que celebraven, i que sense cap director artístic resultaven un acte resplendent de llum estètica, del qual els pintors moderns més d'un cop han mirat d'aprofitar-se'n. I les festes majors de les nostres antigues ciutats i viles que han durat gairebé fins a nostres dies, ¿no eren també, per ventura, una síntesi estètica de tota la vida humana en totes les classes de la societat, en la regió respectiva? I no val el dir que aquella unanimitat i sinceritat en els sentiments i principis que informaven el poble de bona fe en els ternps hel·lènics, i que d'una manera sobrenatural i esplèndida resplendia segles després en els pobles qui professaven la Veritat cristiana ara hagin desaparegut, perquè fins avui en les modernes Babilònies, els actes del culte catòlic dignament celebrats, els oficis de Setmana Santa, o de difunts, o les matines de Nadal, per exemple, tenen una insuperable expressió de bellesa. Com a Grècia i en l'Edat Mitjana no es pretén fer Art, cadascú ingènuament obra segons els sentiments del seu cor, i no per a ésser vist dels homes; tothom hi pren part: mediten, preguen, canten, s'agenollen, s'alcen drets, s'abracen, se saluden, i sense que ningú hi vagi per a disfrutar d'un goig estètic tots el senten, fins els més ignorants, servint-los de medi per a una impressió més augusta encara.
Potser algú pensarà que això no és Art, o almenys que resulta esquifit i monòton, però recordeu-vos que us he dit que, a mon entendre, l'Art és la manifestació d'un atribut de l'Infinit i que dins d'aquest, com deia sant Pau als ciutadans d'Atenes, tota la humanitat hi viu, es mou i existeix, que aquesta és l'explicació de la unitat i popularitat de l'Art hel·lènic, que la unitat i la universalitat de l'Art consisteix en que totes les coses apareguin relacionades amb l'Infinit i tocades de sa virtut, i que quan Wagner, el gran idealista de l'Art, i Taine, el doctor positivista, aspiraven a la identificació de l'Art amb el poble, les seves il·lustres intel·ligències obeïen sense saber-ho a la llei de la naturalesa humana que formulà sant Pau, i la recta interpretació de la qual en matèria artística és l'única que pot portar la realització de l'obra d'Art del pervindre, la visió de la qual tingué el músic de Bayreuth, sense que fos, no obstant, feliç en la seva realització.
En efecte, el sistema artístic d'en Wagner està informat de l'esperit hegelià, i, de consegüent, és diametralment oposat a les lleis de la naturalesa humana. N'hi ha prou amb observar el seu procediment. Cercava l'obra d'Art, sintètica i humana, i ens diu que «s'enfonsà amb entera confiança en el racó més amagat de l'ànima i dels seus rnisteris; d'aquest centre íntim del món, diu ell, vegí sortir la seva forma exterior... La vida i la mort, la importància i l'existència del món exterior; tot aquí depèn únicament dels moviments interns de l'ànima. L'acció que es realitza depèn d'una sola causa, de l'ànima que l'excita, i aquesta acció esclata en plena llum, tal com l'ànima, somniant, l'havia imaginada». (16)
En el sistema d'en Wagner la inspiració resulta, doncs, més absoluta encara que en la doctrina platònica. En aquesta, Déu comunica la inspiració a l'artista i és el veritable Autor de la nova criatura; el sistema wagnerià suposa una autoinspiració, és a dir, el jo de l'artista és el principi, és el creador absolut de l'obra; en ell no és Déu qui inspira, l'artista és una mena de déu creador qui troba en un racó de les entranyes de son esperit la revelació de la llum artística que il·lumina tot el misteri de l'home i del rnón. Per això, així com l'espectacle de l'Art tradicional i etern nascut a Grècia i purificat i fecundat pel Cristianisme és claríssim, parla amb tothom, és humà i expansiu, l'Art d'en Wagner és misteriós, encaparrador, silenciós, bo i a les fosques, mancant-hi el sentiment i la il·luminació de les rnultituds que el rnúsic de Bayreuth aspirava a realitzar amb l'obra d'Art del pervindre; per assaborir-lo l'home ha de prescindir d'una part de si mateix, s'ha d'aïllar del món, s'ha de recollir dins de la seva ànima com qui va a fer una meditació, lo qual és confondre el procediment artístic amb el metafísic, essent així que, si bé l'Art i la Metafísica tenen en últim terme igual fi, segons confessen Plató, Wagner i el mateix Taine, no obstant, l'excel·lència del procediment artístic prové d'ésser a manera de revelació, directament, sense necessitat de sil·logismes, per una visió immediata que rep l'esperit del contemplador, unint-se vivament amb la realitat de les coses.
V
Teoria de Taine: El medi origen de la producció artística. - Limita l'objecte de l'Art a la simple imitació. - Anul·la la inspiració personal de l'artista.
Vegeu, doncs, com Wagner, suggestionat, sens dubte, per Hegel, cerca la inspiració i la concepció, la gènesi de l'obra artística, dins de la pròpia ànima de l'artista, és a dir, en si mateix; haveu vist com Plató afirmava que venia del cel; en canvi, Taine ensenya que prové de la terra. És cert, no obstant, com he dit ara fa poc, que Taine, com tots els homes de perspicàcia intel·lectual, confessa que l'Art i la Ciència en son últim terme, tenen un mateix fi que ell declara, dient textualment que per medi d'ambdós «s'obre una vida superior, la de la contemplació, per la qual l'home s'interessa per les causes permanents i generadores, de les quals depèn, no solament son ser, sinó fins també el dels seus semblants» (17). Sentència que en boca d'un positivista és d'un preu inestimable, puix manifesta que, per més que es faci ni que es digui, ningú s'escapa de la metafísica, i que, sobretot en l'ordre artístic, el món dels esperits i el món de la matèria són inseparables. L'error fonamental d'en Taine, no per falta d'acuïtat d'enginy, que sovint convençut per l'altesa de son esperit va contra si mateix, sinó perquè es fa esclau de son sistema, consisteix en no voler veure el món més que parcialment, en no voler passar de la crosta de les coses, per lo qual, en son sentir, «l'Art tot plegat consisteix en l'exacta i completa imitació»; la pintura, segons ell mateix, com, ja he referit, es una gormanderia, un plat exquisit per als ulls, essent l'objecte d'aquella nobilíssima Art el bell animal humà. Sí no fos per la feliç contradicció que sovint fa de son sistema, els pintors haurien d'estar molt poc satisfets del famós crític francès. Segons ell, l'aspiració més perfecta de la pintura és la «representació de cos viu, sa, enèrgic, actiu, dotat de totes les aptituds atlètiques i animals», i determina els termes fins on s'estén la vostra jurisdicció, afirmant que el pintor extreu i amplifica lo essencial del ser físic, com el poeta extreu i amplifica lo essencial del ser moral; que si passeu d'aquí, i lo que vaig a dir són paraules textuals seves, «una tal pintura, si reïx, va més enllà de la pintura; com la del Beat Angèlic, la d'Albert Dürer, de Memling, aleshores és una poesia, perquè lo que fa l'artista és manifestar una emoció religiosa, endevinacions filosòfiques, una concepció general de la vida; però l'objecte propi de les arts plàstiques, el cos humà, és sacrificat».
I ara nosaltres podríem preguntar a aquest escriptor de la Filosofia de l'Art, qui comença son llibre volent fugir de tota llei establerta, i parla amb cert menyspreu de l'estètica, qui li ha dat a ell facultat per a establir fronteres, per a cohibir la força de l'Art de pintura, per a limitar-la no permetent-li lo que li permet la naturalesa de les coses, això és, l'expressió intensa i lluminosa de les formes, en algun cas més intensa i lluminosa, com havem dit, que les formes de l'Art de poesia, per a infondre en l'esperit dels homes el goig inefable del sentiment de l'Infinit. I és perquè ell segueix una filosofia falsa, com en Wagner per un altre estil, per lo qual ve a establir una divisió nova i infosa entre arts de l'ànima i arts del cos; essent així que l'home, subjecte i objecte principal de les arts, és un compost substancial d'ànima i de cos, parts que no és possible separar sense destruir la integritat de la nostra naturalesa; i com les arts són humanes, sempre que es decanten per qualsevol exclusivisme, ja sia que es prescindeixi de l'element espiritual, ja del material, o sia de l'expressió o de la forma, s'hi troba a faltar quelcom, la integritat que requereix la pròpia naturalesa de les coses.
Encegat amb son sistema, en Taine fa a les arts molt poc humanes, per lo qual en sa doctrina no resulten filles de l'home, no són engendrades per ell; són el resultat d'un determinisme, un fruit de la terra i de l'època, el resultat d'una evolució que s'efectua en el medi social on apareix l'obra d'art. L'obra d'art està determinada per un conjunt que és l'estat general de l'esperit i dels costums regnants. Així ho diu ell categòricament. Aquest principi afalaga la noble amor nacional, però mai per l'amor de res havem d'exagerar les coses. És cert que l'Art manifesta les qualitats del país i de l'època en què viu, mes destruiríem l'alta categoria del geni si exagerant les coses admetèssim la paritat completa que Taine vol trobar entre l'obra d'art, fruit de la inspiració, i els fruits de la terra que depenen de la qualitat d'aquesta. Els principis de l'evolució, les lleis de la naturalesa material, sols molt parcialment poden aplicar-se a les obres de l'esperit i del franc voler de l'home; la principal excel·lència d'aquest es manifesta en certes ocasions, el geni es revela, oposant-se a les idees, als costums universalment admesos quan no són convenients, a les cegues corrents de l'opinió, irreflexible i mudadissa com les dones; en l'ordre artístic donem més mèrit a un autor en quant és més original, més personal; és cert que tot país té un art impersonal, però els grans artistes són personalíssims, i fins sento que entre vosaltres, familiarment com alabança reservada al verdader mèrit, dieu d'algú dels vostres: És molt personal. En els grans homes, com que es complagués sovint la Providència en posar-los en contrast amb son temps o amb son país, els personatges de creació artística algun cop els veiem, essent com la sàtira de l'esperit general de la societat en què han sigut engendrats i concebuts: així a Castella trobem a Cervantes ridiculitzant i destruint, amb gràcia i sal imponderables, les exageracions idealístiques, les empreses temeràries, les vanitats nobiliàries; el Beat Ramon Llull, qui tot ell és una poesia, mena de doctor Faust i de Childe-Harold tot d'una peça, de cara i ossos i sant, utopista, assedegat d'especulacions filosòfiques i de descobriments químics, fantasia volcànica i cor insadollable, surt de la nostra nissaga, pràctica, amant del just medi i del sentit comú, i enemiga d'éxtrems.
Jo ja sé que en el món totes les coses estan lligades entre elles i amb Déu; que la nova criatura de l'Art té precedents i preparatius, però que l'obra d'Art que il·lumina, commou, delecta i alça l'esperit de la seva generació sia el resultat necessari i predeterminat dels sentiments generals, l'efecte d'una acumulació de l'electricitat moral dominant, com el llamp ho és de l'electricitat física de l'atmosfera, no ho crec. Que el conjunt d'idees, de sentiments, de passions, de costums dominants en el medi social constitueixi, com diu en Taine, le Personnage régnant, és a dir, el model, que els contemporanis volten d'admiració i de simpatia, em sembla contrari, si s'admet d'una manera absoluta i com a imposició necessària a la dignitat del gran Art, amb el perill de que, quan la teoria crítica es popularitza, perdent la moderació filosòfica, vagi a parar la corrent artística al desastre d'en Zola. L'inconvenient de la teoria d'en Taine, que ell mateix, repeteixo, es veu sovint obligat a contrariar, consisteix en el parti pris de son sistema positivista, és a dir, en voler, en l'ordre estètic, trobar la inspiració ensumant la terra, sens alçar els ulls a aquella llum esplèndida que il·lumina a tot home qui ve a aquest món; per això seguint ses ensenyances que redueixen tot son ideal pictòric al bell animal humà, i consideren aspiració indeguda el preocupar-se de l'au delà, essent son regne propi la vida present, amb sos plaers i belleses, resultaria l'esfera de l'Art de pintura molt reduïda, i les més altes i admirades concepcions pictòriques ambiciós exotisme. Les grans escenes humanes l'esperit és el qui les mou, com el vent les onades de la mar. Quan Meissonier pinta perfectament les escenes de l'epopeia napoleònica, o les barricades del 48, no solament veiem en aquelles composicions un conjunt de bells animals humans, sinó que hi sentim aletejar l'esperit qui caracteritzà aquells fets de tanta significació en la història política de França.
VI
Teoria integral de la gènesi del verb artístic. - Sant Tomàs conciliant Plató, Wagner i Taine.
Mai als ulls intel·ligents s'amaga del tot la Veritat; els fragments d'ella escampats pertot arreu, com carreus d'un immens edifici aterrat, són visibles a tots els fills dels homes; però la visió de tota ha Veritat, contemplar-la completa, ja és cosa superior a les febles forces de la intel·ligència del pobre fill d'Adam. Abans d'anar-se'n del món, Jesucrist digué als seus deixebles que se'n pujava al cel per a enviar-los l'Esperit de Déu, qui els ensenyaria tota la Veritat, i aquest fou el fi principal de que s'encarnés la Sabiduria eterna, cabdill únic de la gran reconstrucció. Plató, Wagner i Taine, a l'explicar la gènesi de l'obra d'Art, la misteriosa operació de l'home qui la produeix, han dit tots ells grans veritats, tots ells són mestres. I, entre tots plegats, han dit, a mon entendre, tota la Veritat en lo que pertoca a la inspiració i concepció de les obres artístiques. Plató vol que vingui del cel, Wagner de l'home, i Taine de la terra; i sa veritat fragmentària, cadascun d'ells l'exposa i explica amb observacions magnífiques; perquè realment en l'obra d'Art s'hi troben elements que vénen del cel, elements que provenen del propi Artista, i altres de la terra. Hi ha una llum que ve de dalt, transitòria, que l'home no té sempre que vol, un exercici de les facultats ordinàries i constants de l'home, i una influència grandíssima i eficaç de la terra; és a dir, del medi material i moral on viu l'Artista engendrador. La teoria, doncs, que expliqui la inspiració i la concepció de l'obra artística ha d'ésser una síntesi; una conciliació que reuneixi a Plató, Wagner i Taine. Per això jo, intentant donar-vos-la, recorro al meu Mestre, l'home de les grans síntesis i de les grans conciliacions, el rei de la ciència divina i humana, el doctor de tots els segles, sant Tomàs d'Aquino.
VII
Doctrina tomista sobre la concepció del verb intel·lectual de l'home: el verbum mentis i el verbum cordis. - La llum intel·lectual i l'amor engendrant el verb Species, de les realitats espirituals de lo universal sensible. - Plató, l'Areopagita i Tolstoi.
Tal volta algú s'imaginarà en sant Tomàs el vell escolàstic, l'home de les fórmules, el filosop de les abstraccions, i, de consegüent, el menys a propòsit per a fer-nos penetrar en aquest misteri de la inspiració i de la concepció artística; mes, no obstant, el gran fiiosop és summe artista; poeta insigne, els himnes del qual ressonen per tota la cristiandat i ressonaran fins a la fi dels segles; pare, junt amb son mestre el Beat Albert Magne, d'una generació artística, l'època gòtica; mestre i propagador, segons sembla, fins de l'Art dels vidres de colors, i sobretot atleta del pensarnent, vident finíssim de la Veritat, esperit sens igual per a descobrir les relacions entre les coses, per lo qual comentant a Aristòtil quan aquest observa que els filosops són amics dels mites (philomytes), qui cerquen els misteris, perquè admiren lo que ignoren, puix lo sabut no engendra admiració, diu que en això es compara el filosop al poeta, perquè ambdós tracten de lo admirable que és lo desconegut, cobejat vivament per l'immortal instint intel·lectual dels homes (18). Per això diu sant Tomàs que l'home no en té prou de la representació interna de les coses, sinó que cerca les essències d'elles, lo etern, lo perfet de les mateixes, i treballa per a fer-se-les dins de son enteniment, perquè la sola representació de la cosa no el satisfà, i per això obra, s'apodera dels coneixements que li ofereixen els sentits i la memòria, que són per a ell un tresor, segons son mot, però no li basten; son enteniment raciocinant, discorre, tira per aquí i per allà fins que trau la raó o essència de la cosa, i aleshores surt el fruit de la intel·ligència humana, que té caràcter de verb perquè ha sigut format per la perfecta contemplació de la Veritat, que veu en el propi verb, que ho és, no de la seva essència nua, com passa en Déu, sinó vestida de les formes externes. I aquest verb té una mena de vida; no és la imatge morta que hi ha en la memòria, no té la forma passiva d'aquesta, sinó que és engendrat per un esforç de l'esperit, és fill de la llum que fa visible dins de si mateix lo que els ulls de la cara per si mai haurien vist. El verb, és la mateixa activitat de l'esperit. Procés intel·lectual de l'Artista a qué al·ludeix Tolstoi amb, els següents versos:
Ni és Goethe qui crea a Faust; aquest, pel trajo,
sembla alemany de l'antigor; mes l'íntima,
mes la real essència és còpia pura,
ratlla per ratlla, d'una pauta eterna. (19)
Aquesta pauta eterna de la idea divina, ànima i sosteniment de tota criatura, i fins a trobar-la l'artista no para; per això cova dins de son esperit els elements que hi han vingut de fora; i Lleonard de Vinci (20) aconsella que quan sia al llit, en el silenci de la nit, que es recordi de les idees de les coses que ha estudiades i dissenyades, que traci de nou les figures que demanen reflexió i aplicació, puix d'aquesta manera les imatges dels objectes resultaran més vives i més enèrgiques. Aquesta incubació o gestació dels elements per a formar el Verb que després serà l'obra d'Art l'han aconsellada i practicada tots els grans artistes. El Beat Angèlic (21) aconsella als pintors la vida de quietud i de recolliment perquè l'Art és una disciplina contemplativa i no vol distraccions. Wagner pondera l'isolament del món que ha de tenir l'artista; vol que sia com una mena d'aquella noche obscura del alma que sant Joan de la Creu exigeix al qui vol seguir les vies de la contemplació divina per arribar a atènyer les resplendors de l'Infinit, per a lo qual ensenya el gran místic castellà que s'han de buidar les potències de tota idea estranya. Wagner dóna com la pauta d'aquesta simfonia que ha de precedir el misteri de la inspiració i de la concepció artístiques. Diu que aquesta melodia ha de tenir un objecte: produir en l'oient una disposició d'ànim semblant a la que rep una persona quan surt de sa ciutat i arriba cap al tard a un hermós bosc, qui oblida la cridòria de la vila, sentint la impressió del silenci, impressió fonamental i base de totes les altres, perquè, sense que ell ho adverteixi, el predisposa a fins més elevats i espontàniament li desperta altes tendències. Aleshones, el qui es passeja pel bosc, dominat per aquella impressió general, son esperit queda en un gran recolliment, ses facultats s'estenen i es fan més vives, com si adquirís un nou sentit, tal és la seva penetració; els sons són més poderosos, les veus més diverses, com si parlessin un llenguatge més clar, fins que domina una gran unitat, la melodia del bosc, que és la mateixa melodia que al principi li havia invadit l'esperit amb una impressió religiosa...
Jo ja sé que aquí Wagner directament parla de l'efecte que s'ha de procurar produir en l'auditori, mes és indubtable que aquest és el procés espiritual de l'artista creador quan entren en moviment ses facultats, i a més és indubtable que el geni lo que pretèn, i aquí està la raó de la seva superioritat i la seva característica facultat, és fer participant a tothom, a tot son públic, a tots els contempladors de la seva obra, de la seva genialitat, fer a tothom una mica geni, si no activa, passivament; és a dir, capaços d'ésser elevats a les altes regions on resplendeix la llum de l'Infinit.
Ell, l'artista, aquesta llum la té dins de si mateix, la rep directament de dalt, i això el fa, en un sentit natural, com el profeta intermediari entre Déu i els homes; aquella llum natural volta de resplendor la representació intel·ligible de les coses, la forma (species), i, com diu sant Tomàs, té la plena raó de verb perquè en ella veu, no ja la crosta de les coses, l'exterioritat d'elles, sinó la seva essència, en virtut de la inclinació i desig natural que té a cercar l'essència d'allò, la representació de lo qual posseeix. I aquesta essència intel·lectual la té, no d'una manera passatgera, sinó encarnant dins d'ell, constituint la forma de son esperit, essent son verb en el qual coneix les coses i amb el qual les realitats en l'exterior. I al parlar així no tinc por d'incòrrer en ambició i irreverència envers el Verb de Déu, que l'Angèlic Mestre ja es cuida de notar les diferències essencialíssimes entre el Verb de Déu i el verb de l'home, perquè aquell és únic, absolut, consubstancial, i el verb de l'home és múltiple, relatiu, accidental, passatger; no és un pur verb de l'ànima, sinó també de la cosa; així com en Déu el Verb és la manifestació substancial plena i absoluta del seu ser infinit, en nosaltres és manifestació de nosaltres i de les coses, no com volia Wagner, qui, com he dit, feia de l'ànima el centre íntim del món on es formaven la vida, la mort, la importància i l'existència del món exterior. Sant Tomàs no fa de l'ànima de l'artista una farga que fabrica l'existència, sinó un privilegiat vident qui veu les coses purgades de tota superfluïtat, en lo qual feia consistir l'Art el gran Miquel Àngel, és a dir, reduïdes a sa essència en virtut d'una llum que fa que vegi les unes d'una manera major i més divina que les altres; visió íntima i personal, que si bé és cert que no li permet, com volia Wagner, la creació de la Bellesa, li permet reproduir als ulls dels altres homes l'espectacle sublim que ell ha tingut dins de si mateix.
Perquè l'artista quan està inspirat té una il·luminació especial, transitòria; per això deia Plató que hi havia poeta qui sols havia sigut feliç en un himne i en cap més, i afirma sant Tomàs que veu les coses les unes amb una llum més divina que les altres, com en les seves visions l'Alighieri, segons l'altura en què estava, tenia més o menys llum, i a l'arribar a les sublims altures del Paradís, li deia la Beatriu:
Io veggio ben si comme già risplende
nello intelletto tuo l'eterna luce. (22)
I en aquesta llum que està dins de si, voltant la representació intel·lectual de la cosa, veu l'ànima l'essència d'aquesta, perquè les essències no es veuen amb els ulls, sinó amb l'enteniment per això en l'estat d'inspiració l'ànima té un grandíssim recolliment que caracteritzava d'una manera pintoresca la Beatriu quan deia al Dant Alighieri:
Io veggio ben si comme tu t'annidi
nell propio lume..., (23)
i que descriu i detalla d'una manera poètica en Tolstoi a l'escriure:
...Volta't, oh poeta,
de silenci i de fosca; sol i cego
has d'ésser, com Homer; sord, com Beethoven;
mes cego i sord per fora, les orelles
obre de bat a bat, i els ulls de l'ànima
obre'ls de bat a bat; i com fulguren,
a l'acostar-s'hi el flam, les invisibles
natlles d'escrit secret, així, de sobte,
resplendirà per tu la imatge santa,
veuràs brillar coloracions en l'ombra
cada punt més potents, ombres i línies
més vibrants cada punt, i en harmoniosos
entrellaçats unir-se les paraules
irradiant sentits de llum. Llavores
retén l'alè... i escolta... i calla... i mira...
Després, a l'hora del treball, remembra. (24)
A mi em sembla que hi ha aquí una conjunció d'esperits entre el poeta rus i el doctor escolàstic; la concepció del verb intel·lectual de l'home coincideix en les paraules d'ambdós, l'un parlant en la forma analítica pròpia del filosop, l'altre en la forma sintètica connatural a l'artista. Aquella llum que fulgura i que, acostant-se al secret escrit, fa resplendir les invisibles ratlles i aparèixer la imatge santa és una expressió del poeta per a dir lo que el vell i gran doctor escolàstic explica quan ens diu que l'home de les aprehensions de les coses externes, de les imatges que la fantasia com aparicions li presenta, de les composicions i exclusions que practica en son esperit, del judici amb què tot això ordena, perquè el judici és immixtum, és a dir, facultat que no depèn de la matèria, essent, de consegüent, superior a les facultats mixtes que depenen de la carn i de l'esperit, com són la imaginació, la memòria i el sentiment, per lo qual, com observà Aristòtil i comentà sant Tomàs, a totes elles comanda i ordena fins al punt, diu l'últim, de que quan falta, l'home i els animals segueixen en son obrar la fantasia, com passa amb els adormits i malalts; de tot això, dic, en fa dins de si una forma (species) en virtut de sa pròpia activitat, i l'enteniment, per a llegir dintre si lo que diu aquella forma (intellectus intus legens), la il·lumina amb la resplendor que d'ell mateix deriva, i veu lo que no es pot veure en els objectes materials, les essències de les coses, i fa com el gat, usant la bella comparació dels antics escolàstics, qui amb la resplendor que ix de sos ulls il·lumina els objectes i els veu a les fosques.
Aquesta llum que ix de l'enteniment, amb la qual l'artista veu les essències de les coses, és la característica del talent, i portada a un grau elevat constitueix el geni; i en això fins el mateix Taine, implícitament i a sa manera positivista, podem dir que hi convé, puix quan fa consistir el talent artístic, la missió de l'artista en trobar el caràcter principal de les coses, ve a dir que els ha de veure l'essència, la raó, el quid, com deien els escolàstics, pels quals i en la naturalesa de les coses el quid és l'essència. I això no es veu amb els ulls del cos, ni es troba en un sol objecte, sinó que entre tots ho ensenyen; i no val el dir que el pintor i l'escultor tenen model, perquè desgraciats del pintor i de l'escultor qui no saben fer més que una nova edició del model, una reproducció d'ell. El model no és l'ideal, en ell no hi cerqueu l'essència de lo que voleu crear, és un medium entre l'artista i l'ideal; per això de vegades el cerqueu i no el trobeu, se us presenten molts i cap us satisfà, no és el que necessiteu; lo qual significa que dins de vostre esperit teniu ja la idea que necessiteu comprovar amb la realitat de les coses, que se us presenta la forma incompleta, boirosa, i aleshores invoqueu l'ideal, evoqueu la forma perfecta per medi del model que teniu present. Per medi de lo visible evoqueu lo invisible; lo que teniu davant és sols un simulacre de la forma perfecta que cerqueu, i aleshores aquestes evocacions artístiques tenen una certa semblança amb lo que practiquem en la pietat cristiana, quan per medi d'imatges materials alcem el nostre esperit a la contemplació dels benaventurats de la glòria.
Ja digué l'anomenat Dionís Areopagita, qui és l'estètic de l'Edat Mitjana, insigne deixeble de Plató comentat per sant Tomàs, que els actuals neomístics, després d'un oblit immerescut, tornen a consultar moguts per afició estètica; ja escriví, dic, que la bellesa que es veu és com un simulacre de la bellesa oculta i amagada; i en altre lloc afirma, contrariant en aparença lo que jo us he dit, que lo bell supera a les essències (pulchrum essentias superat); (25) perquè en efecte, les essències són pura abstracció, no viuen més que en el Verb de Déu, on tot és vida; en la pensa del filosop sols tenen una existència lògica, però en el geni de l'artista viuen a sa manera, perquè les encarna en son enteniment, els dóna forma i, per medi d'aquesta, les fa conèixer als demés homes, i en aquesta vida que l'artista sap donar a les essències, encarnant-les dins de son si i després presentant-les als demés homes, consisteix la bellesa de l'Art. Per això us deia al principi d'aquesta conferència que en el geni, en ses operacions creadores, hi havia una intensitat d'amor, l'amor a la seva criatura; per això sant Tomàs, al parlar del verb intel·lectual de l'home quan sembla que es refereix al verb de més intensa intimitat, més conjunt amb l'esperit qui el conté, parla del Verbum cordis, el verb del cor, que és, segons el sant Doctor, l'operació més alta a qué pot arribar la intel·ligència en si mateixa, puix aleshores posseeix una similitud de l'essència, i allí acaba i fineix tota la força del nostre enteniment, perquè el verb del cor no és sols la concepció de l'enteniment, sinó l'expressió o realització d'ella. I per arribar a aquest punt hi han de contribuir totes les facultats humanes, perquè a cercar el Bé, diu Plató, i també podem afegir a cercar la Bellesa, l'home hi ha d'anar amb totes ses facultats, no sols amb les intel·lectuals; per això, segons havem observat anteriorment, l'Angèlic, quan descriu la concepció del verb intel·lectual, diu que el desig nacional, o sia la voluntat, és el qui les burxa per arribar a la possessió de les essències, ja que aquesta noble concupiscència constitueix el mateix desig. Tenim, doncs, que en la concepció del verb hi contribueixen totes les facultats intel·lectuals i apetitives de l'ànima humana, però que sobre el concepte del verb intel·lectual hi ha el verb del cor, que és l'últim de la potència humana, segons sant Tomàs, perquè és l'operació perfecta, l'obra del geni, puix com afirma l'Angèlic, aquest verb no sols l'home el forma, l'engendra, sinó que el pareix, dicit, escriu l'Angèlic, li dóna ja una existència en certa manera pròpia, encara que sempre accidental. Per això els mestres d'estètica diuen amb molta de raó que el distintiu del geni, el que dóna dret a ésser tal, no és sols la concepció interna de l'obra, sinó la seva realització perfecta, la gran aptitud executiva.
L'obra del geni sempre té formes espontànies; per això el verbum cordis de sant Tomàs, que designa el verb de l'home en tota sa plenitud, eixint del centre de la vida, que radica, segons la comú manera de parlar en el cor; aquest verbum cordis que nosaltres apliquem a l'engendrament del geni, a l'obra que emana de lo més íntim de son ser, té tal caràcter d'espontaneïtat que sant Tomàs ho explica dient que no és un acte reflexiu, sinó natural; i el poeta hebraic, revestit d'un esperit sobrenatural, al fer el vaticini de la bellesa i excel·lència del Messies que ell veia molts anys abans de que nasqués a Betlem, usant d'aquella llibertat de llenguatge de tots els pactes primitius, ho diu amb un mot expressiu filosòfic, altament artístic, encara que repugnant als refinainents de llenguatge de la civilització, quan comença el psalm XLIV, dient: Un verb sublim ha eructat el meu cor. Eructem quan estem replens; i l'esperit de l'home, quan està replé d'alts pensaments i d'afectes apassionats, eructa, és a dir, emet naturalment l'expressió de son estat, el verb de son cor; i quan l'artista diu que té una concepció, una idea o una forma, però que no la sap expressar, és perquè no està viva dins de son esperit, que és incompleta i deficient, la seva ànima té la idea de la cosa, però no n'està grossa, no existeix el verb en tota sa plenitud. Per això sant Tomas pressuposa que la forma en què consisteix el verb abans està en l'enteniment de l'home formant-se, i fins ja formada la posseeix com a part de son ser personal (habitualiter), com tantes d'altres n'hi ha dins de la potència humana; mes que després, perquè pròpiament pugui ésser dita verb, s'ha d'actualitzar, ha d'eixir fet i, de consegüent, ésser viable. I quan la concepció d'un artista no resulta viable, es perquè no ha arribat a la formació del verb, ha sigut un gastament, li ha faltat la força generativa qui porta per conseqüència el poder d'emissió.
I ara, senyors, en compensació d'aquestes altes metafísiques, que il·luminen, a mon entendre, el gran misteri de la inspiració i de la concepció artístiques, però que hauran fatigat el vostre esperit, qui veu sempre les coses vivents i enformades, com deia amb gran exactitud el Beat Ramon Llull, fugint de disseccions i anatomies de les altes operacions de l'esperit artístic, escolteu com diu lo mateix que sant Tomàs quan explica la conjunció de totes les facultats en la forrnació del verb i la necessitat de donar-li existència o realització perquè sia el verb del cor, escolteu, repeteixo, com diu lo mateix que ell el poeta Tolstoi:
No en manquen pas ara tampoc de formes
que ningú veu, de sons que ningú estima;
també la Llum i el Verb en el misteri
d'Amor s'acoblen; mes llurs fruits no gosa
més que el qui sap sentir i qui sap vèncer,
qui sorprenent un mot, l'escorreguda
d'un contorn fugitiu, la consonància
que al nèixer mor, sap emmotllar-hi una obra
assombrant als humans... (26)
VIII
La concepció del verb artístic explicada per la doctrina tomista. - La transcendència de la il·luminació platoniana, la potència reveladora de l'home i la col·laboració de la terra harmonitzant-se. - El verbum cordis, plenitud encarnada del verb artístic.
De l'aplicació de la doctrina sobre el verb de l'enteniment de sant Tomàs, admirable i fonda entre totes les seves doctrines, i com totes elles fundada i segura, de l'aplicació, dic, d'ella a la gènesi de l'obra, a la concepció artística, que per ésser la més alta de les operacions humanes, el més noble dels seus engendraments, constitueix sens dubte lo que el gran doctor en diu el verbum cordis, el verb del cor, en resulten conseqüències que són una comprovació de la seva veritat. Deia abans que en la doctrina de sant Tomàs quedaven conciliades en lo fonamental, en lo més digne i característic, en lo verídic que cada una d'elles té, les doctrines de Plató, de Wagner i de Taine. La síntesi tomística enclou les veritats fragmentàries que professaren aquelles il·lustres intel·ligències. La intervenció divina, que Plató trobava en l'esperit de l'artista, és aquella llum inconstant, no subjecta a lleis, independent de la voluntat, que il·lumina la forma de les coses que té l'artista en son enteniment, la qual llum li fa veure en dita forma l'essència que en va cercaria pel món, on, usant la metàfora de Plató, sols hi ha ombres de les coses, essent la missió de l'Art, segons l'expressió de Miquel Àngel, que val tant com les seves pintures i estàtues, la purgació de tota superfluïtat, quedant-se amb l'essència pura, com el químic qui sap extraure l'essència de les roses, llum admirable a la qual la lògica no pot posar lleis perquè ve de Déu, és un do de la misteriosa i sempre benèfica Providència, que no surt de l'home, sinó d'una font més alta, per lo qual l'artista des de la protohistòria ha començat les seves obres invocant els sers superiors al nostre, havent-se sempre reconegut que si per la pràctica executiva, per a la perfecció de la factura, l'estudi i la diligència podien adquirir-se, per lo que constitueix l'ànima de l'obra artística, per la seva expressió, que fa de l'Art una sublim filosofia il·luminadora dels homes, per a això no hi ha mestres que hi valguin. Cadascú té el que Déu li posa.
Wagner, suggestionat per Hegel, vol la creació de l'obra artística en el centre del món, que, segons sa frase, és l'interior de l'ànima dintre de la qual vol trobar-hi l'ensenyança sobirana, la revelació, que ha d'il·luminar els grans misteris de la vida i de l'eternitat; és clar que això sembla lligar amb el verb del cor de què parla sant Tomàs, on com si quedés encarnada la Veritat; però el sant Doctor es cuida bé d'observar que aquest verb és també verb de les coses, no és un verb pur de l'ànima com ho és en Déu, el Verb adorable del qual, Llum de les nostres intel·ligències i Mestre de les nostres vides, és absolut, Déu de Déu i infinit, com infinita és la Substància divina, quan el nostre verb si no fos de l'ànima solament restaria nul perquè la nostra substància ha d'enriquir-se amb lo que li ve de fora i el verb d'ella, per tant, reflecteix la seva excel·lència, que és excel·lència pervinguda.
I en això sant Tomàs toca amb en Taine quan aquest, en contraposició a Plató, vol un Art terrenal, que surti de l'època i del lloc, arribant fins a un determinisme contrari a la dignitat altíssima, semiprofètica, que tots els pobles han reconegut en el geni artístic. Sí, el verb humà és l'expressió de l'esperit de l'home, lliure, nacional i amb llum pròpia, que no li ve de fora; però l'ànima és fecundada, queda vestida segons el lloc i el temps en què viu.
Resulta, doncs, de tota la sobredita doctrina aplicada a la concepció artística, que en aquesta intervenen Déu, la personalitat de l'autor i la influència de lloc i temps, o sia del medi social on visqué l'artista. Però, a més, aquests tres elements es mostren també en les obres de l'Art, constitueixen la plenitud de la seva perfecció i són com una prova a posteriori de lo que havem dit.
En efecte, totes les grans obres de l'Art, per diverses que sien entre si, porten un segell estampat per una potestat superior que ha merescut a llurs Autors el non de divins; totes elles, fins les que pertanyen a Arts distintes, així les de música com les d'arquitectura, tant les de pintura com les de poesia, produeixen en els homes un efecte idèntic: el goig estètic; i aquesta unitat i universalitat d'efecte suposa una Causa única i universal, qui s'ha valgut de diferents instruments per a parlar al cor dels homes mitjançant un quid divinum que caracteritza a tota obra mestra.
La manifestació de la personalitat de l'artista en la seva obra és evident i universalment reconeguda. És aquesta una criatura que ell ha engendrat en el si de son esperit, verbum cordis, i ha de tenir, de consegüent, la fesomia del seu pare; per això les obres d'un verdader artista són tan personals i pròpies, tenen una tal singularitat típica que s'imposa fins als altres i forma escola: són com el llevat que fa fermentar tota la massa. La força engendradora del geni la que no sols engendri ell, donant a ses obres la resplandor de sa persona i a totes aquestes l'aire de germanes, sinó que comunica als deixebles la pròpia virtut, essent ells solament un eco agradable del mestre. La personalitat del geni, del patriarca fundador de l'escola, segella la fesomia de totes les obres d'aquesta; el món les reconeix per filles seves, rafaelesques diu a les de l'escola d'en Rafael, designant en això que el caràcter personal del qui les ha produïdes és una condició imprescindible de les obres artístiques.
També és indubtable que aquestes obres, malgrat son idioma universal, que les fa entenedores als homes de totes les llengues, es vesteixen del trajo nacional i adopten les maneres del segle a què pertanyen; mai, no obstant, l'Art verdader és estranger enlloc, a tot arreu és ben rebut, vingui d'allà on vulla, i disfruta del dret de ciutadania universal; i la raó és perquè és profundament humà. A l'artista, quan la Veritat eterna li mou l'esperit perquè produeixi la seva obra, sembla que li diu com quan manava a Isaïes (27) que escrivís son vaticini: Escriu això en estil d'home. Mes com l'estil dels homes és estat, és i serà, que variï segons els llocs i el temps, per això les obres artístiques sempre es revesteixen del caràcter regional i de l'època, essent aquesta una de les causes que les fa més gustoses i dóna complement al goig estètic, ja que fora d'aquestes dolcíssimes influències que donen nacionalitat a l'obra, el verb de l'home s'apagaria, perquè, com observa sàviament sant Tomàs, sols el Verb diví és emanació absoluta del Pare Etern, qui l'engendra, així com el verb de l'home exigeix que aquest hagi sigut informat i fecundat per les coses externes entre les quals viu i que li han despertat l'esperit a la vida racional. Per això veiem que dos homes, mestres ambdós d'una filosofia universal i eterna, sempre la mateixa, sant Vicenç Ferrer i Bossuet, presenten, no obstant, vivament les diferències específiques pròpies del poble i de l'època en què prediquen. L'un senzill, espontani, contundent i sempre sadollat d'un esperit democràtic; l'altre greu, solemne i poderós com Lluís XIV. Per això el sentit comú de la crítica ha qualificat les obres de l'Art pel temps o pel país en què han sigut produïdes, i diu: Aquesta pintura és gòtica o del Renaixement, o bé és veneciana o holandesa.
De l'aplicació de la doctrina de sant Tomàs, sobre el verb intel·lectual, a l'Artista, es desprèn la complexitat, la unitat i la ingenuïtat de ses inspiracions i concepcions. No hi ha res menys sistemàtic ni més lliure que l'Art, fill de la Naturalesa. Per això Wagner diu en Els Mestres Cantors de Nuremberg: «¡Com explicar lo que em semblava infinit; la que, sense correspondre a cap regla, no té incorreccions!». D'aquí que no hi hagi res més antiartístic que la formació d'escoles, de tendències i fins d'ideals que es volen determinar a priori. És clar que molt justament admetem l'existència d'escoles, però aquestes no són una creació voluntària, sinó espontània, ni els mateixos qui les crearen tenien intenció de fer-ho: per això les obres del geni i dels seus deixebles tenien l'excel·lència imprescindible de la ingenuïtat. Els mateixos deixebles no eren uns servils. Tenien la intuïció de l'oportunitat d'aquella forma, i estudiaven per a seguir-la, i aleshores responien a la complexitat que caracteritza a l'obra artística, conservaven la ingenuïtat que li és pròpia, i per medi de l'Art parlaven als homes un llenguatge etern i al mateix temps adequat a les circumstàncies. Més que imitadors eren deixebles. Els imitadors exòtics, els qui es fan sistemàtics, perden la noblesa de la ingenuïtat, la llibertat de l'esperit, i voluntàriament s'exilien del comú pensar i sentir dels homes per a viure en la regió de les fantasies, lluny de tota realitat. Les obres de l'Art, aleshores, perden una de les seves més altes prerrogatives i deixen d'ésser assimilables; per a entendre-les s'ha de rumiar i es necessita qui les desxifri, perquè l'Artista ja no és el ressó vivent i harmoniós que tothom entèn del cel, de la terra i de si mateix, podent dir, usant la frase d'Isaïes, que no parla a l'estil dels homes, ni parla a l'estil de si mateix, parla una llengua estrangera. El famós Thiers deia a uns joves que si volien ésser eloqüents no apuntessin a l'eloqüència, sinó que un cop ben imposats de la matèria de què havien de parlar, havent-la meditada profundament, parlessin amb gran llibertat d'esperit, i aleshores resultarien eloqüents. Ell era un gran artista de la paraula, i per això el consell tan senzill és de mestre. Aplicat el cas a vosaltres, crec que se us pot dir: No apunteu a ésser ni modernistes, ni acadèmics, ni dels uns ni dels altres; no sigueu sistemàtics: el concepte governa i determina la forma; penseu bé: el pensament no ha de seguir modes; estudieu el tema amb tots els seus elements, mediteu-lo, coveu-lo ben calent dins del vostre esperit; i quan us sentiu perfectament possessionats, quan ja visqui dins de vostre enteniment, aleshores feu amb tota la ingenuïtat, amb tota la perfecció, tan hàbilment com sapigueu, lo que us digui el cor, i executareu el gran pensament i l'admirable expressió de sant Tomàs: Verbum cordis.
NOTES
* Tercera conferència llegida pel consiliari del Círcol Artístic de Sant Lluc, per l'abril del 1897.
5. Dyonis., De divinis nominibus, Lutaetiae, 1566.
6. Amorem immortalitatis quoque desiderium esse (V. Convivium vel de Amore). Platonis Opera, Venetiis, 1517.
7. V. «Rev. Cath. des Rev.», núm. 30: M. Brunetière et la philosophie de la croyance. Copiat de l'«American Cath. Quarterly Review».
9. Philosophie de l'Art, 6.ª ed., vol. I.
13. Phoedro vel de animi immortalitate. Ibíd.
14. Dramas musicales de Wagner (Carta-Prólogo), 1885, Barcelona. Sempre ens referirem a aquesta edició.
16. Amb en Wagner, com després veurem amb en Taine, és indubtable que hi ha contradiccions, admetent en l'Art la influència popular i realçant-la, però en sa teòrica és un eco de Hegel atribuint un poder absolut al pensament.
18. V. Lib. Metaph., amb els comentaris de sant Tomàs. Edic. de Parma, moderna. Tot lo següent és comentari dels dos opuscles del sant Doctor: De differentia divini Verbi et humani i De natura verbi intellectus. Edic. de Roma de 1570.
20. Traité de la peinture, cap. XVII; París, 1716.