“L’Anell” té una figura que pot qualificar-se d’autèntica víctima, ja que no pertany, com Brunhilda, al regne de la tragèdia. És “l’altra”, la que no posseix ni grandesa ni personalitat, ni tan sols la d’una rival. Es tracta de Gutruna. Ja en el cant de l’alta Edat Mitjana alemanya, com abans en els cants de l’Edda, dels quals Wagner prové, Brunhilda no té cap rival de la seva mateixa condició, ja que Kriemhilda assoleix una important grandesa just després de la mort de Sigfrid, provocada per la seva venjança. En Wagner, Gutruna, la germana de Gunther, resta sempre en l’ombra. No actua mai per ella mateixa. És i romàn l’eina de Hagen i del germà, cosa que pagarà cara. En algunes interpretacions i escenificacions s’arriba a una absoluta discriminació al humiliar-la fins fer-ne una “serventa”.  Quan s’alça el teló deixant veure el palau dels Gibichungs, ella seu en el tron, al costat del germà, però no passa d’aquí. No se li demana mai el seu parer ni té la llibertat de decidir. No és genys estrany que accepti de bon grat Sigfrid per marit -dificilment trobariem un home que comparant-la a Brunhilda la volgués com esposa- Gutruna sap que els germans són els qui han triat el pretendent i se sent agraïda perquè aquesta elecció, provocada per les intrigues de l’alta política -com avui diriem- hagi caigut en l’home que ella mateixa hauria escollit molt a gust. El retret de complicitat que se li fa és difícil de provar. Les seves primeres paraules són les d’una pregunta:
   “Quina gesta feu tan ardida
   qu’és l’heroi més excels nomenat?”
I segueix un desig absolutament lògic:
   “Veure Sigfrid mai pogués!”
Davant la pregunta i el desig, immediatament pensem que ella no es creu digna d’aquest home:
   “Com puc ullprendre Sigfrid?
   Si ell és l’heroi
   més excels del món,
   les dones més enciseres
   prou festejat l’hauran.”
Sobre tot es pot copsar la seva personalitat en l’escena de l’entrega del beuratge, que Sigfrid dedica a Brunhilda: “Brunhilda, va per tu!” Gutruna, sorpresano entén aquestes paraules: Avergonyida i confosa abaixa els ulls davant d’ell. No sap que ha de fer, llavors: “Involuntariament creua una mirada amb Hagen”. A continuació es diu: “Abaixa humil el cap i expressant amb un gest que no se sent prou digna se’n va de la sala amb pas insegur”. Després tan sols apareix davant la porta de la seva cambra i pregunta on van tan de pressa Sigfrid i el germà; la resposta de Hagen l’informa: “En barca van a cercar Brunhilda.” Una vegada més no sabem què vol dir amb la seva sorprenent pregunta: “Sigfrid?” i amb l’exclamació: “Sigfrid…meu!”, torna a la seva cambra vivament excitada. Sense cap dubte es pot afirmar -la música ho confirma- que sent un gran amor per Sigfrid i que sense sospitar el que està succeint espera amb impaciència al seu retorn.
El que allí passa ha de ser entès en tota la seva dimensió; els versos de Gutruna hi ajuden:
   “Sigfrid, l’home més fort!
   M’agafa por de tu!”
Més tard aquests versos són contradits per les paraules: “heroi dolent” que estan situades abans de la crida al casament, quan referint-se a Brunhilda demana obertament:     “A ella fem bona acollida
   perquè contenta ací romangui.”
És clar que es resigna i es sotmet als esdeveniments; si bé no pot demostrar-se, ni per una paraula, ni per una nota, que aprovi l’engany; en canvi, rebutja l’acusació de Brunhilda i l’escena del jurament. Pregunta:
   “Pèrfid Sigfrid,
   feres-me engany?
   Demostra que aquella
   acusa en fals!”
Sigfrid jura, i es diu: “Amb desbordada alegria enllaça amb un braç a Gutruna i se l’endú adins del palau”.
No es pot veure Gutruna com un personatge negatiu, i és absolutament impossible veure-la així al final, quan ja ho sap tot -després de la mort de Sigfrid- quan ja ha descobert la terrible veritat.
No és casual que l’últim quadre comenci amb ella i que en la seva pregunta “Era el seu corn?”, el seu motiu es sobreposi als motius del corn i del dolor. El malson de la dona enamorada -l’hem trobat ja en la Cançó dels Nibelungs- li torba el son. Sent que el cavall de Sigfrid renilla “fer”; però les paraules més significatives són: “Reina Brunhilda i açó’m despertà…” i “Temo Brunhilda!” Una veu interna li diu que “l’altra” està en el joc, encara que no sap res del complot venjador. Es pot veure el molt que aquesta escena recorda el mateix moment dels “Cants de l’Edda”, d’on Wagner prové. Allí la rialla de Brunhilda té lloc després de descobrir-se el crim i de sentir-se el crit d’horror de la rival. Es tracta d’una de les més grans escenes de la literatura mundial, podem dir una pedra fonamental dels orígens, i diu així:
   “Allí reina Brunhilda
   la filla de Budlis,
   novament esclatant
   des de’l fons del cor,
   quan del llit estant
   podia sentir
el crit penetrant
de la filla de Gjukis.”

Hem de reconèixer que en Wagner la rialla de Brunhilda es violenta i convulsa, ja que a ella la por també li ha robat el son i per això marxa cap al Rin. Gutruna descobreix ben aviat allò que és increible,  mes no sabent encara l’exacta relació de Brunhilda en tot l’assumpte l’anomena “l’envejosa-maligna”, la que li provoca tot aquest gran dolor. Després de la total revelació maleeix Hagen i fa un esforç per entendre el sofriment de l’autèntica enganyada.
   “Brunhilda fou l’amada
   que pel beuratge ell oblidà!”
En aquest passatge se sent el motiu de Gutruna junt al del destí i podem llegir en l’acotació de Wagner: “Avergonyida s’aparta de Sigfrid i es deixa caure defallida damunt el cadaver de Gunther; així segueix immòvil fins al final”.
Quin és el motiu que ens pot fer veure en aquesta figura una imatge dubtosa i execrable? És l’humiliada i l’enganyada. És la víctima. Mereix la nostra compassió.
 
 

    Traduït de l’alemany per Rosa Maria Safont