Un antic poema, un original poema d'amor, renovat
inextingiblement i reproduït en totes les llengües de
l'Europa medieval, ens parla de Tristany i Isolda.
El fidell vasall, qui estimava Isolda sense voler
confessar-s'ho ell mateix, l'havia anada a demanar per al seu
rei, i ella, veient-se impotent de resistir, degué seguir
el vasall com a núvia del sobirà. Gelosa dels seus
drets calcigats, la deessa de l'amor se venjà: el beuratge
d'amor que, segons l'usatge, la previsora mare d'Isolda havia
destinat al qui's mullerava amb aquesta sols per raons d'Estat,
ella'l féu servir, per un enginyós malentès,
a la jove parella, qui tantost el tastà, se sentí
de sobte inflamada d'un foc abrusador, i ambdós amants
degueren jurar-se que serien sempre l'un de l'altre. D'aleshores
estant, no hi hagué per a ells sinó desitjos,
dalers, jois i penes d'amor sense fi; en canvi'l món, el
poder, la fama, la glòria, l'honor, la noblesa, la
fidelitat, l'amistat, tot se'ls esvaí com un somni
frèvol. Una sola cosa sobrevisqué: el daler,
l'insadollable daler, l'aspiració eternament
reproduïda, assedegant-els i consumint-els; i per
única redempció, la mort... Morir, finar, no
despertar mai més!
El music qui escollí aquest tema per a
l'introducció del seu drama d'amor, sentint-se per
complert dintre l'element més propi i il·limitat de
la musica, sols degué cuidar-se dels límits que's
fixaría a si mateix, puix que l'exhauriment del tema
és impossible. Així, d'un sol cop, mes en
progressió amplament encadenada, féu expandir
l'insadollable daler des de la confessió tímida i
l'atracció més tendrívola, creixent al
través dels sospirs anguniosos, de les esperances i
temences, de les queixes i'ls dolors, dels goigs i'ls sofriments,
fins assolir la més poixant ufana, la més punyent
angoixa, per a trobar la bretxa qui obrís al cor la via
vers l'occeà de les infinides delícies d'amor.
Tot debades! El cor, impotent, torna a defallir per a
consumir-se en el daler, el daler inconseguible, car tot daler
conseguit no és sinó la deu d'un altre de nou; fins
que arribat al darrer decandiment, llustreja a l'esguard
esblaimat el pressentiment d'assolir el suprem goig: el goig de
morir, de no ser ja res, el darrer deslliurament en aquell
reialme meravellós del qual més ens allunyem com
més impetuosament ens afanyem a penetrar-hi. Podem
anomenar-lo la mort? O és, més bé, aquell
nocturn món meravellós, del qual sorgiren
estretament enllaçats un cep i una eura damunt la tomba de
Tristany i Isolda, com la saga ens recompta?