Si puguessim mantenir la idea que Kundry pogués ser considerada com la darrera “dona” de Wagner, ho seria en la mesura que puguessim argumentar-ho en aquest sentit sota tres punts de vista:

1) Com demostrarem, els sofriments físics i psíquics de l’autor de Parsifal permeten comparar-lo a un Amfortas la redempció del qual no pot ser aconseguida més que gràcies a Kundry i únicament mitjançant l’intermediari del Cast-Foll.
2) Essent la darrera creació femenina de Wagner, és com una mena de succedani elemental i essencial de les heroines que l’han precedit en la gestació de l’obra del mestre de Bayreuth.
3) Després d’haver llegit “Parsifal” de Wolfram von Eschenbach, Richard Wagner s’allunyara del poeta per tal de donar vida a un personatge femen encara que més definit, el més complex, ambigu i contradictori, Kundry està provista d’encantamets deliciosos i ruinosos.
Són aquestes senzilles idees, que anem a desenvolupar, les que serviran per a comprendre i coneixer millor a aquesta dona amb la que tots hem topat un dia sota qualsevol d’aquests malèfics aspectes.
 

Entrem doncs, en la intimitat de Richar Wagner per fer-nos una idea de la situació en què es troba l’autor de Parsifal quan escriu i compon la seva darrera obra mestra.

27-08-1865- 30-08-1865: Primer esborrany en prosa

El 30 de juliol d’aquesta any Wagner  s’assabenta per un telegrama de la mort del seu tenor preferit Schnorr von Carosfeld, el qual havia creat el 10 de juny a Munich el rol de Tristany. L’enterrament té lloc amb tota solemnitat però Richard Wagner arriba amb retard a les exèquies.
Aquest fet accentua l’estat depressiu en que es troba, al menys, per dues raons:
-Les dificultats que se li presentaven per a representar Tristany i Isolda
-l’absència de Cosima, quan sentia la necessitat de tenir-la al seu costat.

En Wagner “la depressió” es presentava com una successió de periodes ciclotímics en que un dia es veia adolat pel seu entorn i l’endemà se sentia culpable enfront Bulow. En aquestes dues fases, reconeixem Wagner-Amfortas, rei a la vegada d’un estat que demana a la vegada ser regenerat i expiat per haver sucumbit a Cosima-Kundry.
Durant aquesta època (9-21 agost) pateix allò que avui en diriem una grip dolenta amb febre. És en aquest context d’afabliment físic i psíquic, separat d’aquelles a qui més estima, ja que la seva filla Isolda, nascuda el 10 d’abril d’aquell any es troba amb la seva mare, que Richard Wagner llegeix “Els Miserables” de Victor Hugo i el Ramayana. Això planteja quatre reflexions:
Aquesta novel.la francesa i la seva munió de patiments no és pas la millor lectura aconsellable per a un malalt depressiu, però si considerem la traducció en llengua francesa del poema de Parsifal, notarem en molts fragments, un veritable estil “hugolià”.
Wagner, que alterna els moments d’optimisme intens amb els de profund pessimisme, es “pare” d’una Kundry ara seductora ara bèstia salvatge gemegant en una cantonada.

Però els seus sofriments d’ordre psicosomàtic també el fan un Amfortas. Ja veurem que això es fara més patent uns anys més tard.
Finalment, el Ramayana és el conjunt d’epopeies hindús sagrades, s’exten en un llarg periode des del segle V abans de Jesucrist fins al segle III de la nostra era i relata la vida de Rama considerat com a valerós guerrer i rei pietós d’Ayodhia, però sobre tot, Rama era la setena encarnació de Vishnu. Així com Kundry és la enèssima encarnació d’aquella que en un moment donat dels seus cicles ha rigut al pas del Salvador.

Arribem doncs al 27 d’agost. Després de l’ebullició de la primavera Richard i LLuis II s’han reconciliat. Wagner es despedeix del rei i s’en va a Munich. Allà, marcat pel que acaba d’experimentar, escriu el primer esboç en prosa de Parsifal.
 

25-01-1877-23-02-1877: Segon esborrany en prosa
14-03-1877- 19-04-1877: escriu el libretto.
 

Durant els 12 anys que separen ambdos esborranys Richard Wagner coneix una sèrie de contrarietats i en supera forces:  sis mesos abans de tornar a treballar en Parsifal, es posa a a construir el seu teatre i a representar-hi la Tetralogia De totes maneres durant aquest periode es trobarà novament amb la mort, la malatia i els malsons.

1) La mort l’any 1868 d’August de Gaspérini,metge a qui apreciava molt;  l’any 1871, la del seu amic jueu Tausig i la de la seva estimada germana Louise que s’acomiada d’ell amb un “fins ara” que el neguiteja una mica. Les seves lectures tracten de fragments els autors de les quals havian sigut donats per morts en algun moment i tenen com element comú descriure imatges molt semblants. Com no pensar aquí en els estats de somni aparent de Kundry del primer acte?

2) La malatia, ja que l’estat de salut de Richard Wagner continua deteriorant-se a causa d’una afecció pulmonar i poc temps després, de la defectuosa cicatrització de la ferida causada per una nova mossegada d’un gos. Però allò que el debilita més és essencialment una serie ininterrompuda de mals que, sense ser d’una gravetat extrema fan d’ell un home convençut que patirà sempre (quelcom semblant a allò que avui es diu sinistrosse  pessimisme??.), assemblant-se així a Amfortas. Pateix mals de cap (cefalees digestives), mals de caixal (abscessos amb cel.lulitis facial) respiratoris (dispnees) i reumàtics (gota).
Continua suportant les afeccions dermatologiques, que si ben bé no són abscessos d’erisipela podrian molt be tractar-se de, com diu el Dr. Bouteldja a la seva tesi “Richard Wagner, una biografia mèdica”, d’una dermatosi de la cara o dematitis seborreica que evolucionant per mecanisme d’escapament, agravada per culpa del fred i de l’estress, essent aquest últim probablement l’origen de les colitis i gastritis cròniques de les quals va ser víctima com ho són els personatges preocupats, turmentats i emotius.

Wagner no era un bon  malat pels metges, ja que no confiava en els mètodes tradicionals, es malfiava sempre del “coneixement” quan se’l sobreposava a la compassió del terapeuta; en realitat li arrancarien els bàlsams de l’Orient portats per Kundry que aliviaven Amfortas quan es banyava, el Rey del Graal i l’autor de Parsifal són grans adeptes de la hidroteràpia

3) Els malsons, l’activitat onírica desagradable generalment està unida als desarrenjaments diggestius o augmenta per causa d’ells. Així doncs, es compren que fossin molt frequents en el mestre de Bayreuth. El somni és també el reflex codificat d’una   vivència conscient la resolució de la qual resta en suspens o de la qual s’en temen les consequències.
Durant el periode que ens interessa Wagner somnia amb diners (ja que efectivament n’hi manquen) i sobre tot en Cosima: ara que el vol deixar, ara que es torna boja, fins i tot, que es mor! Encara és més estrany el somni en que el seu perico li canta melodies extretes de les seves obres tot dient-li “Richard Wagner”, sense que aparegui el seu propi rostre.::??sense que ell se’l pugui mirar???. Una nit és víctima d’un mal son en el que es troba davant una assamblea de morts entre els quals hi havia Tausig, Gasperini i Louise, mostrant-se tots tres irreconeixibles
 

La questió que a continuació es planteja és la seguent: Una situació personal semblant és favorable per a la creació d’obres d’art? Pel que fa a les romàntiques, la resposta és sí.  El mateix Victor Hugo va escriure els poemes “Demain dès l’aube” i “À Villequier”, amb motiu de la mort de la seva filla.
En el cas de Wagner es pot considerar que aquesta condició és útil, no és però suficient ja que li manca la presència d’una dona perque el seu geni creador pugui operar. Matilde Wessendock per al Tristany i Isolda, Mathilde Maier per Els Mestres Cantaires de Nuremberg, Judith Gautier es troba a prop de Richard en el moment que li permet escriure el segon esborrany en prosa en el qual Kundry desperta, mitjançant el contacte amorós, la capacitat redemptora de Parzival  que salvara a Amfortas.
Recordem finalment que és el 14.03.1877 que Parzival es converteix en Parsifal, essent els Parses els adoradors del foc i els Folls gent sense erudició; aquesta darrera noció no s’ha de considerar pejorativa en Wagner que fustigava als “cientifics” que havian recorregut a mètodes tals com la vivisecció per millorar els seus coneixements. “Ignorant” no significa sense valor”.

Setembre 1877-26-04-1879
Esborrany de composició

Si continuem interessant-nos en la intimitat de Richard Wagner, ens adonem que alguns aconteixements importants han marcat aquests vint messos.

Les lectures del mestre ens condueixen essencialment als autors hindus. Llegeix també “Humà, massa humà” de Nietzsche i a partir d’aquí s’embolica amb aquest autor. La fí de la seva aventura sentimental amb Judith Gauthier l’afecta afectivament.
Cal remarcar que en aquesta època Wagner relaciona Wotan amb Titurel i Alberich amb Klingsor; jutja la seva obra singular, a partir dels cims que constitueixen per a ell, la resurrecció d’Erda i la maledicció d’Alberich.
La lectura del diari de Còsima ens mostra un empitjorament de la salut del seu marit, en efecte, es troba molt sensible al fred i les cures termals han esdevingut inoperants; a més ha de patir una dolorosa intervenció dental.
Si la repetició dels somnis revela que certes desgràcies són viscudes inconscientement, hem de constatar tres classes de somnis significatius:

1) D’una manera o altre Cosima el deixa, mentre que Hans von Bülow el mira amb asturament asombro???quan li demana dirigir una de les seves obres. Wagner haura un sentiment de culpabilitat cara a aquesta parella que ell ha desfet i amb qui ha mantingut una estimació recíproca como ho testimonia la correspondència de Còsima i l’actitut de Hans després del 13 de febrer de 1883.
2) Tannhauser l’acosa igualment per la nit: ja sigui perquè no ha admes el seu fracàs parisí ja sigui perquè necessita d’un acompadit  “pardó”. Recordem la còlera de Wagner quan Còsima va pretendre demanar a Roma l’anulació del seu casament quan Bulow va negar-li el divorci.
3) Finalment, somnia que li falten diners, que els seus fills estan malalts, amb el seu pare, amb Franz Liszt, etc., una pila de sonnis que qualificariem de domèstics si no fos cert que Wagner donava gran importància als valors familiars i tenia por que els seus no fossin feliços.

Altres malsons que només van tenir lloc una vegada, no són menys impressionants, referents a Mina, Judith, la mort o grans ocells sense ulls...D’entre els somnis, n’hi ha dos que parlen per si sols: el primer té com a protagonista Anton Rubinstein, els seu amic jueu, que va sustituir a Wagner quan va tenir por en el moment de tocar una sonata de Beethoven, el segon fa referència a la introducció d’un ballet en el segon acte de Parsifal (reminiscències de l’assumpte de Tannhauser) i el fet que li toca representar-lo a Mina (aquí s’aprecia la relació Judith Gauthier- Kundry).

En resum, una angúnia psicofísica s’exten solapadament però inexorable sobre el Mestre de Bayreuth.

 23-08-1879- 13-01-1882
 Partitura

Encara que disminuit, Richard Wagner continua portant una vida intel.lectual intensa, escriu l’assaig “Coneixe’t a tu mateix” així com la primera part de “Religió i Art”, en que una conclusió se li imposa: Havent renunciat la religió a salvar l’Home, després d’haver-ho inventat i imposat dogmes obligatoris, és l’Art qui li indicarà el camí de salvació, així, la via de la regeneració per la compassió, veritable sentiment que permet la redempció universal, ens és mostrat en Parsifal quan Kundry actua com a guia i per tant, com a catalitzadora.

Com el seu estat de salut no li permet un treball continuat, W disposa de molt temps per a reflexionar i prendre una determinació el 3 de juny de 1881, a favor del Cristianisme contra les teories racials. Recordem al respecte que si havia trobat a Gobineau el 20-10-1880, el Mestre no va ser informat de l ‘estat dels escrits del francès fins el 13-02-1881 pel lingüista August Friedrich Pott. És en aquest època que dicta a Còsima la darrera part de la seva autobiografia.

Però allò que cal que retinguem d’aquest periode és que Wagner pateix dolors abdominals frequents així com crisis d’angoixa que l’obliguen a reposar sovint i el deixen ciclotímic (un altre tret del caràcter de Kundry).

Aquest patiment continua de nit i els malsons que en són la causa són reflex a la vegada de la seva vida i de la seva obra:
De la seva vida, ja que pensa sempre que Còsima el deixa, que la seva familia es veu amenaçada (el seu fill Sigfrid cau per un precipici), que és a París (fins i tot somnia en francès).
De la seva obra, ja que els seus somnis són farcits de desgràcies amb Tannhauser. Ha triat Wagner alguna vegada entre Venus i Elisabet? Estan les dues a la vegada, Kundry li aporta la solució.

En l’aspecte oníric, els seus drames lírics són ombres extretes de la seva vida, ja que somnia que treballa la veu per a cantar el rol d’Amfortas, personatge sofrent i resignat d’haver estimat la qui, cada cop més, ens apareix com “la darrera dona de Wagner”.

El mestre acaba la seva darrera composició el 13 de gener de 1882, (encara li manquen 13 mesos de vida) amb aquestes paraules bíbliques: “Tot s’ha consumat”. Aleshores tenia consciència de la seva pròpia fí i del missatge de Parsifal.

Del festival escènic sagrat, es pot dir, citant Wapnewski: “És el moment que esborra la mentida de la vida”.

Qui és doncs aquesta última creació  femenina de Wagner? Per fer-nos una idea posseim essencialment tres fonts: la correspondència del Mestre, l’esborrany en prosa i el libreto de Parsifal, que examinarem per entendre-ho millor:

1) Dues cartes a Mathilde Wessendock.
a) El 20-11-1858 escriu deixant entreveure la seva emoció per la seva heroína: “Parsifal m’ha pres molt de temps i una idea singular -la d’una dona extranya i demoníaca (la missatgera del Graal) esdevé més viva en el meu esperit i em fascina”. La seva estimació inicia ja la seva relació privilegiada amb Kundry.
b) En la segona, datada d’agost de 1860, certs termes denoten per part de Wagner, comprensió, simpatia i compassió per aquesta dona “mùltiple”.
 “Us he dit ja que la missatgera fabulosament salvatge del Graal ha d’èsser la mateixa cosa que la seductora del segon acte? Un cop que aquesta idea s’em va afermar, em sento mestre de gairebé tota la meva matèria”.

Així doncs la lletjor i la bellesa aparents de Kundry són dos aspectes de la mateixa cosa, és a dir, del personatge quasi essencial de l’obra (allò que ha vist tan bé Wolfgang Wagner en la darrera posada en escena de Parsifal). La carta continua així:
“Aquesta meravellosa, aquesta horrible criatura que serveix als Cavallers del Graal amb el zel d’una esclava infatigable, accepta les tasques més extranyes, roman amagada en un cantó esperant una missió d’una dificultat extraordinària, desapareix sovint no se sap com ni on. Després, tot d’una, la trobem terriblement esgotada, miserable, dèbil, horrible i novament infatigable,serveix al Sant Graal com una gossa davant esl seus cavallers pels quals experimenta un cert menyspreu”.

Wagner estimava massa els seus amics canins perquè poguem donar un sentit pejoratiu a aquesta darrera frase; continuem. “Els seus ulls semblen sempre buscar el predestinat; s’ha equivocat, no l’ha trobat. Però allò que busca no ho coneix, actua per instinct”.
És doncs amb el tercer ull, el de la saviesa, amb que el seu instinct femení li permetra reconèixer l’Elegit. La carta continua així:
“Quan Parsifal, el càndid, arriba al pais, no pot desviar la vista; alguna cosa meravellosa deu passar-li; no sap què és, però s’aferra a ella. Aquesta dona s’agita, una excitació innominada, la qual el vell escuder ha remarcat repetidament. Poc després desapareixia. Aquesta vegada el fenómen arriba al paroxisme. Què li passa? Què espera de Parsifal? Està clar que una esperança vana La lliga amb ell. Tot és obscur en ella. No hi ha cap coneixement, només un impuls crepuscular.

Novament trobem en Wagner aquesta fe en la superioritat del coneixement intuitiu de la dona quan es tracta d’activar mecanismes humans superiors com la redempció, la compassió o la regeneració. Després, acaba així: “ Endevineu ara quina és la meravellosa màgica que troba Parsifal en l’estrany castell on el condueix el seu valor cavalleresc?”
 2.- L’esborrany en prosa datat del 30-08-65 que no es tracta de reproduir aquí però del que n’extreurem els trets essencials és la segona font d’explicació del personatge de Kundry que posseim. Provem de classificar els diferents aspectes d’aquesta dona tan complexe.

 A.- Misteriosa, és difícil de conèixer: “No se sap qui és aquesta dona ni els seus orígens, deu ser molt vella ja que en temps de Titurel ja es trobava per aquelles montanyes, d’aparença ferotja i forta, no se li distingeix cap marca de vellesa, la seva pell ara és blanca, arra bronzejada pel sol, la seva cavellera negra recorre desordenadament el seu cos, de vegades la trena en bonics monyos, els seus ulls negres brillen sovint com carbons ardents alimentats pels sofres de l’infern, la seva mirada pot ser mobil i vaga, fixa i estùpida, porta sempre un vestit vermell fosc i un cinturó de pell de rèptils”.
Aquest darrer detall, junt amb la descripció general anterior, indiquen que Kundry és objecte de canvis incesssants i anàrquics. I Wagner d’espessir el misteri: “No se sap de què s’alimenta ni on troba sa subsistència; de tant en tant desapareix i la trobem després exsangue, rígida, immersa en un somni de mort, en un matoll, Gurnemanz la coneix be; molt sovint l’ha reconfortat, friccionat, retornat a la vida. Aleshores ella maleeix haver estat adormida, no recorda res i s’en va”.
Mentre que la penitent trontolla en un somni de mort, la seductora està desperta fins que retorna del seu desvari.

 B.- Posseeix innegables dons de curandera. La dedicació de la missatgera del Graal és ilimitada, tots els seus actes obtenen èxits: durant la seva absència la cavalleria és afectada d’un mal misteriós. Però els balsams que porta de l’Orient només proporcionen una millora passatjera ja que, omniscient, sap que la cura  definitiva només és possible amb el fet d’aquell que ha de venir. Després, refusant tot agraïment, desapareix”.

 C.- És iniciada i iniciadora, a la vegada. No dona cap consell, passa per ser idiota i bestial, però es preocupa molt d’Amfortas i dels seus patiments. Quan rondina ningú no li retreu ja que tothom la necessita: ensenya els seus orígens a Parsifal: li diu que la seva mare és morta, però sobre tot inicia al cast-foll en la compassió, li ensenya l’amor sexual: Kundry el pren entre els seus braços, el consola i li mostra que la felicitat pot venir d’una altra dona diferent de la seva mare i l’abraça llargament. “Espantada, la bella dona ha provocat una metamorfosi en el cor de Parsifal”. Gràcies a ella, sent la ferida d’Amforta i invoca el Graal.

 D.- Però ella és també una seductora profundament femenina. Sota la influència de Klingsor, el mag que ha comès la falta d’autoimmolar-se, Kundry ha seduit Amfortas el qual ferit va esser deslliurat per Gurnemanz quan va invocar el Graal i ella va fer trencar el jurament de castedat als cavallers.
 Per arrancar Parsifal de les Noies-Flors imita la veu dolorosa de la seva mare, i l’atrau cap una cova cridant-lo pel seu nom; pren l’aparença d’una dona jove molt bella: en la seva presència Parsifal pateix un doble sentiment de turbació i de malestar, ja que veu en una mateixa persona la seva mare i la Dona.

 E.- Com totes les dones de Wagner és “intuïtiva”. Quan Parsifal acaba d’intentar foragitar Kundry, que només preten descansar, va a buscar-li beguda, “presenteix” que és el probable redemptor. Les seves proeses seductores es fan com en somni ja que ella no en té record quan es desperta.

 F.- Es presenta finalment com una víctima expiatòria. Tot i sapiguent  que no és pas així com aconseguirà el repos, tracta d’encalmar els seus sofriments mentals amb dures penitències i mortificacions en el bosc: desitja també amb insistència l’arribada del que acabara amb la seva vida errant i així és que es comporta com un doble femení de Wagner.
Al segon acte, Parsifal havent encoratjat Kundry a allunyar-se li respon:
“Crudel, si no sents els dolors d’abans, sent els meus. En tu sol trobaré la redempció. Només en tu la mort.”Després ella reclama el seu amor, només una hora: a canvi ella li mostrara el camí per arribar a Amfortas... però Parsifal resisteix sempre.

 G.- I com a dona wagneriana,és redemptora. En el tercer acte, Gurnemanz desperta Kundry que, per primer cop, no fuig. Muda, renta els peus a Parsifal, es fa batejar per ell i sembla plorar.
Quan el redemptor ha redimit Amfortas, ella es pot desplomar lentament entregant l’ànima.

 3) Pel que fa referència  al llibret, remarquem en primer lloc que Wagner pren distàncies en relació a Walther von Eschenbach, principalment en alló que es refereix a la nostra heroïna ja que li dòna un poder misteriós i una volada dramàtica sense mesura; és un personatge ambigu, ambivalent i complex.

A) La seva ambiguetat és particularment posada en evidència al llarg de les seves encarnacions successives. S’ha dit que va ser condemnada a retornar a la terra per expiar la falta que va cometre al riure al pas del salvador; dos aclariments s’imposen:
a) Les seves reencarnacions van començar molt aviat, molt abans de la vinguda de Crist, ja que ella mateixa es presenta com un dimoni origial, espècie d’Eva càtara, com una rosa de l’Infern, invocant els evangelis apòcrifs i com Gundryggia, Walkiria que en temps passats de l’Edda escandinava s’encarregava de la preparació de combats;
b) La teoria de Jacques Chahilly segons la qual Kundry, havent sigut Herodiade, no podia haver rigut el pas de Crist Redemptor, i havent fet en consequència de Joan Baptista el Salvador, no és defendible per les raons següents:
1) Un dels quatre llocs on Jesus va ser escarnit es diu la casa d’Herodes: el qual prenent-lo com un boig ja que no responia a les preguntes que se li feien, va fer vestir  Jesus amb una túnica blanca en signe de burla. Sant Lluc destaca en el seu evangeli que va ser després d’aquest fet que Pilatos i Herodes es van reconciliar.
2) Som en presència d’Herodes Antipas, amant d’Herodiade, qui comanda el degollament d’aquell que s’oposava a la unió; respecte a la seva mestressa, va fer enterrar el cap d’aquell que  havia mort un any abans de la Passió aprop de la “casa d’Herodes”, segons les escriptures, per por a que el profeta no resuscitès i deixava el seu amo a prop del seu cos. Així doncs Kundry va poder ser Herodiade i haver-se burlat al pas del Redemptor.

B) La seva ambivalença és evident des de que s’examina la psicologia del personatge. Així, segons el tipus d’home a qui dirigeix la seva seducció, produeix, ja sigui un efecte de caiguda en el pecat, i la seva víctima ha d’esperar al mateix temps que ella la vinguda del Salvador, ja sigui un efecte benèfic d’iniciació. En el primer cas, són el guardians del Graal, els quals, encara que cavallers no són menys homes i troben en ella l’etern femení que correspon a la seva ànima; no es pot resistir un desig inconscient encara que un es digui Amfortas o… Wagner. A menys de pertanyer al segon cas, de dir-se Parsifal i de realitzar el resultat del recorregut iniciàtic, malgrat la tentativa de seducció de Kundry però igualment gràcies al seu petó. Aquesta ambivalença ve encara subratllada per aquesta contradicció: l’home creat per Déu s’allunya de l’amor del seu creador quan sucomb als encants de la seducció eròtica que se li presenten de manera irressistible.

Estem front a una lògica inacceptable, la qual cosa va comprendre Richard Wagner que se les va arreglar perquè el mateix acte carnal sigui font de llum quan s’adreça a Parsifal, el pur. Aquesta relació també és dual ja que actua com el darrer missatge de la mare i com a primer contacte amb l’amor de l’altre. La dualitat de Kundry està present al primer acte ja que ella “no ajuda” pero procura a Amfortas els bàlsams que alivien els patiments, en el segon acte, quan es torna jove, intenta seduir i iniciar ell cast-foll i en el tercer acte, quan accepta fer callar els sentiments naixents envers Parsifal , es tanca en una profund mutisme i rep el baptisme salvador. Alliberada, aquella per la qual sense Parsifal no seria res, queda redimida. Hi ha, d’alguna manera, la redempció de la redemptora., realitat que Wolfgang Wagner posa en evidència (com els que xiulen, inclosos els habituals de Bayreuth no són necessariament aquells que millor coneixen l’obra de Wagner).
L’ambivalença de Kundry és igualment qüestionada en els dos estils de vida que porta: quan vetlla el regne del Graal del qual és la indispensable serventa, és vella, lletja, repugnant i per moments hiperactiva; i per contra, quan no vigila, tan si dorm com si somnia, si viu en el món (de Klingsor)que no li deixa cap record al despertar (excepte l’amnesia post-hipnòtica), és jove, bella, atractiva però també passiva davant les ordres del mag.

B) Finalment, la complexitat del personatge es deu, en bona part, al fet que concentra en si mateixa els elements de l’Etern Femení. En constant ruptura d’equilibri com tots els que avancen (el caminant és aquell que a cada pas es recupera donant un altre pas) Kundry es tendrament qualificada per Wagner amb violents epítets com: altanera salvatge; bèstia salvatge, màgica, malaïda, dona embruixada, dona espantosament bella, núvia del diable, dona tocada per l’anatema, destructora, blasfema, dona miserable…” I és aquesta suma d’horrors la que al final de les seves vides provocarà el RACHAT??? Refús??? Villiers de l’Isle Adam dira de les dones: “Tenen aquesta secreta propietat de poder afirmar els seus defectes amb tant de tacte que els converteixen en virtuts”. Defectes físics i mentals...
C) El seu baptisme li donara la possibilitat espiritual de trencar amb l’estat de dona-animal-objecte encaminada a fer pecar els homes: És doncs, la dona per excel.lència ja que és tot i el seu contrari, una meitat tacada, pagana i carnal, i l’altra pura, santa i immaterial.Per a concretar fem un breu anàlisi del libret de Parsifal seguint únicament l’evolució de Kundry.

Acte I

Al llarg d’aquest acte, Kundry s’ens apareix com una criatura triple:
1.- El seu aspecte “animal” és subratllat pels crits que fa i la manera de recuperar-se i de dormir en els matolls.
2.- El seu aspecte “humà” queda demostrat pels sentiments que desenvolupa (laxitud, cansament, són), per la seva actitut de desconfiança misantròpica a la recerca del regne del Graal: “cap agraïment. No ajudo... No faig mai el bé...” i també per la seva abnegació en buscar tots els remeis, medicaments antics i llunyants, per apaivagar el sofriment d’Amfortas.

3.- El seu aspecte de “déu pagà” és doble:
a) Físic ja que es desplaça amb un cavall tan ràpid com un corcer alat, probable reminiscència de l’època llunyana en que era una walkíria.
b) Mental, ja que és a la vegada, intuïtiva, omniscient i  endevinadora, qualitats que li permeten trobar-se en llocs estratègics en el moment oportú: assisteix al naixement de Parsifal, a la mort de Gamuret en combat, al traspàs per tristessa d’Herzelaide. Sap així mateix que el cast-foll és l’heroi els actes de bravura del qual regeneren el Graal, marcaran el terme a la seva pròpia vida errant i deuria per això, restar desperta, però com els apòstols al mont de les oliveres, la son se l’emporta sobre la rao, ja que les tres característiques (que acabem d’anomenar) d’aquesta dona extraordinària, són vel.lades o sobreposades.

Acte II.- En companyia de Klingsor: Sota l’influència del mag que actua sobre ella com una droga destructora de la personalitat, Kundry no pot analitzar la situació lùcidament i utilitza frases en què els verbs hi són absents:
“Ah! Ah!
Nit profonda!
Demència! Oh! Furor!
Oh! Turment!
Somni! Somni!
Somni profund! Mort!”

Imitant la majoria de la gent que sofreix psicològicament, busca refugi en la son, ja que quan no dorm, li cal torna a seduïr, és a dir, a perdre els cavallers del Graal i així fer creixer la seva laxitud, el cansament i el mal humor. Klingsor augmenta el potencial viciós del cercle.

En companyia de Parsifal:

El seu coneixement aprofundit per una llarga pràctica de l’ànima masculina permet a Kundry utilitzar una doble estratègia per a seduir Parsifal: per una banda utilitza la seva inteligència presentant-li un raonement lògic i per altra, l’ataca en els punts dèbils emotius.
Li parla dels pares, li diu que és responable de la mort de la seva mare en un termes tan tromàntics que podrian atribuir-se a Victor Hugo:
“No era més que plors, tot en ella era dolor”.
Lluny de les armes, dels furors i dels combats humans
No sents encara el seu crit planyívol
“Que els seus brassos furiosos t’escanyen
Les seves caricies no et torben?”

Fí estratègica. Kundry li proposa sustituir la seva mare i li permet recuperar-la si s’abandona als seus braços.
“En el consol que l’amor t’ofereix” proposa a l’orfe reviure les emocions dels seus pares per coneixer-ho tot d’ells i li ofereix una abraçada ambigua i a la vegada “darrer signe de benedicció maternal” i iniciador de l’amor carnal.
S’ha de remarcar que mentrestant Wagner ens ha descrit un psicoanalisi com el que practicaria uns anys després Freud. Kundry:
“La confessió acabarà amb el pecat, l’arrepentiment. El coneixement canviara la bogeria en saviesa”.Però l’abraçada no té l’efecte esperat: en comptes d’experimentar un sentiment amorós lligat al sexe, Parsifal es resent de la ferida d’Amfortas.Abatuda Kundry ens gratifica amb una tonada lírica i romàntica en la qual es ben difícil distingir entre una darrera temptativa per seduïr o la capitulació davant l’heroi tan esperat. Imprevisible, inclús per ella mateixa, és la dona eterna.

Acte III
Kundry ha esdevingut gairebé autista. No es comunica. A part de la paraula “servir” repetida dues vegades sobre el motiu musical de la submissió, no se la sentira més. A mesura que es va afeblint, darrer estadi de la renúncia deliberadament consentida, tot s’ha consumat.

Si es considera la història de l’art líric, s’aprecia en Parsifal una originalitat absolutament remarcable. En efecte, coneixem òperes on les matèries que són personatges essencials (el castell de Barba-Blava), altres en els quals les representacions simbòliques serveixen d’eix a la intriga (l’ombra de la Dona sense ombra); però com demostrarem, el darrer drama de Wagner fusiona aquests tres elements: el Graal objecte, el Graal símbol i Kundry són a vegades indistincts els uns dels altres.
Quan Klingsor qualifica la que serveix el seus negres designis com a “Namenlose” , és a dir, “Innombrable”, està molt aprop de la realitat, al costat d’altres qualificacions que hem revisat, aquesta darrera sembla ser paradoxalment la més apropiada ja que la única heroïna de l’obra és més aviat una “Idea” que es vol aposentar en les representacions carnals que una criatura humana probablement habitada per una ànima. És inebastable en la seva integritat i l’etern masculí que la persegueix no pot captar les contradiccions de la seva imatge invertida. La recerca permanent de l’afartament del desig a travès de l’etern femení és inqüestionable.
Per altra banda, el Graal és també l’objecte oníric medieval que concreta la recerca de l’inaccessible, és la necessitat de somni, la derivada en el sentit matemàtic del terme, està fet, a vegades, dels mateixos elements que els mulins de vent de Don Quixot, però es creu en ell perquè li cal, donat que existeix, al  menys, “en l’esperit”.
Kundry i el Graal, entitats indispensables a la supervivència dels Homes presos individualment o en el marc de la seva comunitat són de la mateixa natura: femenina. El Graal-Calze com a contenidor de la feminitat i Kundry essent l’ùnica dona de l’obra, els dos elements es confonen en Parsifal. Wagner ha confiat sempre la redempció dels seus herois a un esser femení, direm que aquí “enfonsa el clau” més que mai, i que la seva última “esposa” és “l’ideal” que coincideix amb el resultat del seu recorregut filosòfic.
En l’aspecte simbòlic, el vas que va ser tallat en la meragda separada del front de Lucifer, arrel de la seva caiguda participa de la falta de l’angel de la llum, de la mateixa manera que Kundry de la d’Amfortas (raó per la qual hem dit abans per què l’assimilavem a Wagner). Si com s’ha descrit és en aquella pedra on va ser tallat el calze del que s’en va servir Jesus per alimentar els seus apostols ene el Sopar (vetlla del Divendres Sant tan estimada per l’autor), estem obligats a somniar en la missatgera del graal, que és la única que pot aliviar el rei ferit i permeter-li així descubrir el calze alimentador que manté en vida els cavallers degenerats.
Sempre en aquest calze, Josep d’Arimatea hauria recollit algunes gotes de sang del crucificat ja que aquest líquid és redemptor (si no quina seria la utilitat filosòfic religiosa de la pena de mort?), per altra cantó, en sagnar, la dona es regenera regularment. La sang del Graal salva a Kundry, el seu doble masculí, ja sigui Parsifal o Amfortas, i la comunitat d’aquests. El cercle es tanca.
Si la contemplació del Graal aporta un aliment espiritual,aquest en realitat és insuficient ja que no condueix al coneixement sensible de les coses; l’ensenyament d’aquesta darrera es retornat a “l’única missatgera”. Recordem: Després del descubriment del calze, al final del primer acte el fet que condiciona el seguiment dels aconteixements es d’entrada  el fet que els cavalllers (homes) no donen cap explicació a Parsi sobre allò que es desenvolupa davant dels seus ulls, i dels quals tenen el costum, més que l’absència de preguntes per part del Cast-Foll. Kundry haura doncs de compensar la manca d’intuició masculina, ja que és la única que pot fer-ho.

Així com el Crist ha redimit el món per amor del Gènere Humà, la Dona eterna entronitzara espiritualment Parsifal com a rei del Graal iniciant-lo en l’amor elemental.
Finalment el darrer personatge femení del mestre és a la vegada síntesi i conclusió del treball artístic i intel.letual d’una vida. Wagner tenia el costum de reduir els aconteixements constitutius de les fonts literàries en que s’isnpirava i, de la mateixa manera que s’elabora una cocció, només guardava la sustancia que dona forma als mites intemporals. El resultat obtingut, atribueix als personatges una densitat dramàtica tal que permet transmetre els missatges que li són estimats.
Wagner tracta de la mateixa manera Kundry i els drames lírics que precediren Parsifal; la primera representa la cocció, i els segons la base d’inspiració ; la seva personalitat concentra allò que hi ha d’essencial en els altres personatges masculins i femenenins; esdevé focus en el qual convergeixen els aconteixements i els missatges. Kundry és el seu “testament” filosòfic.

I.- Provinent del Vaixell Fantasma, ens arriba l’actitud blasfema de l’Holandés que te el seu reflex en el riure de Kundry al pas del Salvador. La mateixa falta, el mateix càstig es podria dir: errar. El Jueu Errant retorna cada 7 anys a la recerca de la redempció; el seu equivalent femení, a intervals irregulars, en una esperança semblant. Desesperat, en un moment donat, cadascú desitja la mort. Els dos seran salvats per l'’Amor.
Senta com Kundry està al cas de les coses abans que es produeixin; coneix l’història de l’Holandés del que posseeix un quadre fidel, mentre que com  a missatgera del Graal ho sap tot del passat de Parsifal, i presenteix qui és ell, entreveu el seu futur. Aquí la redempció pren una dimensió social ja que és igualment el regne del Graal que s’ha regenerat gràcies a l’iniciació de Parsifal.
La darrera òpera de Wagner incorpora temes de la primera per ampliar-les i formar un anell parcialment tancat (com passa en el Ring).

II.- Referent a Tannhäuser, indicarem que Venus, en aquell lloc encantador que és el Venusberg, atestat de paranys eròtics semblants als que es troba Kundry, quan és seduïda en els jardins del castell encantat de Klingsor.  ¿???????
Però són essencialment els símbols cristians els que constitueixen el punt comú a les dues obres: la crida d’Elisabeth a la Verge Maria i el bastó de pelegrí que reverdeix després que el Papa concedeix el pardó, són el pèndol del baptisme sanctificant.
L’errar, simbolitzat pel viatge a Roma i la redempció per l’amor femení, Tannhäuser sembla ser un Parsifal embrionari: els minnesanger, entre els quals hi ha Tannhäuser, que han cantat les llegendes del Graal corroboren aquesta tesi.

III.- En Lohengrin, el fill de Parsifal ve per donar esperança a Brabant, més tard Kundry permetra salvar el regne d’Amfortas.
Quan Kundry és qualificada com a bruixa, la seva prefiguració és Ortrud, que exerceix el seu poder gràcies a un perfecte coneixement dels punts febles del seu interlocutor.
Però nostra heroína es reflex també d’una Elsa decidida a fer-li la pregunta prohibida al cavaller del cigne i que actua com la més digna representant de l’etern femení revolucionari.

IV.- La renúncia de Hans Sachs, conscient i lliurament volguda, és l’únic tret destacable de  Els Mestres Cantaires en la darrera obra de Wagner.

V.- No ens extendrem més en el fet que volia fer intervenir Parsifal en l’agonia de Tristany. No obstant observarem que aquest ha seguit un recorregut iniciàtic sembrat de trampes i podra així, quan era un simple combatent a l’inici de les seves aventures , acabar fonent-se amb el “Gran Tot” que aleshores és el d’Isolda i Kundry.
Els valors de curandera de la primera anuncien els de metge capaç de posar remei als sofriments físics de la segona. Les seves respectives morts tenen en comú ser el símbol d’una separació definitiva entre el món de la frustració i el del dolor.
Isolde és la continuitat literària i filosòfica de Brunhilde, morta massa aviat per haver tingut el temps suficient d’assolir en la seva totalitat l’amor redemptor. Per altra banda, Kundry refet l’acte d’Isolde, assaboreja els encants de la pau definitiva.
VI:- Pel que fa a la Tetralogia, els punts de comparació amb Parsifal són variats i interessants:
- El domini del Wallhala, també ben malalt, prefigura, en aquest sentit el del Graal. S’ha de dir que Wotan ha faltat, però també ho han fet Amfortas i Kundry, i probablement Titurel.
Els seus errors faran del Déu dels Déus el Wanderer mentre que la nostra heroïna viatjara des del castell de Klingsor al regne del Graal passant per l’Arabia.
Com les Nornes, coneix el passat, el present i part del futur.
Així com Freia mantè els Déus en vida, proporcionant-los les pomes de l’eterna joventut, Kundry salva momentàniament Amfortas fornint-lo amb bàlsams per les seves xacres.

A vegades ens recorda Erda apareixent per fer-nos partícips dels seus coneixements abans de desaparèixer novament.
La missatgera del Graal es l’hereva de les Walkiries, no només perquè en va ser una d’elles, sino per la seva manera de desplaçar-se en un cavall tan ràpid. La seva veritable “cosina” però, és Brunhilde, com a mínim per  aquestes tres raons:
Les dues dones saben esperar el moment oportú per a retrobar l’home a qui donaran el seu famos amor redemptor.
Les dues salvaran el que pot ser el regnat d’un regne decrèpit abans de confondre’s amb el cosmos, després de mostrar-se dones i deesses, colèriques i serioses, odioses i amants, seductores i submisses.
Per acabar, obtindran, i això és ben normal, la redempció per a sí mateixes.
Abans d’acabar aquesta exposició, és interessant constatar en la lectura del diari de Còsima, com Kundry es va instal.lar en la intimitat de la parella. Amb referència a això, l’esposa del mestre escriu el 17-5-1879: “ Ara em ve a la memòria que Richard em va dir fa uns dies que Kundry era la figura de dona més original de la seva obra”. La manera com Richard i Còsima parlen d’ella, de vegades, en termes ambigus, és remarcable.
Divendres 10 març 1878, que era Divendres Sant, Còsima escrivia: “Estem els dos junts en el saló, ell va cap al piano i toca la partitura de Kundry fins les paraules: “ella et va breçar sobre dolces molsses. I el cel ha arribat novament a casa, el cel que el món dolent havia ennegrit.”

El 5 de juny del mateix any, Còsima parla amb el seu marit sobre la concepció que ella té de Kundry: “...després d’haver-me parlat de Voltaire, s’aixeca i toca un tema que vol consagrar a Kundry: “Ja veus tots els arranjaments que s’en poden treure,” li dic que seria veritablement feliç que Kundry rebes part d’aquests accents, ja que fins ara, només  han tingut protagonisme la tendresa melancònica d’Herzelaide i els terribles aspectes del desig d’amor: “Si, va dir Richard, s’ha de prestar molta atenció, els elements d’emoció només han d’aparèixer sota un jorn terrible i sublim!...”
El 6-8-1881, Còsima intervé novament: “ A la taula parlem de Kundry i de l’aspecte que hauria de tenir quan torna del desert, no m’en estic de dir que no ha d’aparèixer pansida com les flors, sinò en exaltació dramàtica, ha d’esparracar els seus vestits de manera visible, allunyar d’ella tot adorno”.
Dimarts 17 setembre 1878: Kundry forma part de la parella, l’estabilitza i la referma. “Richard ha passat una bona nit, més tard m’ha preguntat: “Com preveus el dia? Jo li he dit:Força bé. Aleshores només em resta que el meu diàleg amb Kundry sigui tot un èxit.”

Aquesta quasi confusió entre les dues dones es confirma el 28-9-78, data en que Còsima explica que va dir Richard: “Així, ara hauria d’escriure Parsifal en relació amb l’esglèsia cristiana i aleshores, tu series Kundry”.
En aquest mateix aspecte el diàleg que ens ha arribat de data 5 d’octubre del mateix any és edificant: “Richard es posa a treballar. El vaig a veure al vespre i hem diu: Vens just pel pató. És que el meu pató et fa més lùcida?”

Per fi vuit dies justos abans de morir, el dilluns 5 de febrer de 1883, Kundry és sempre allà: “Per la nit parlem sempre de la distribució de Parsifal i de l’alegria que li havia proporcionat a Richard la Kundry de la Materna”.

Per acabar, sembla evident que :
Perquè és reflex de les seves penes i alegries en moments crucials de la seva vida,
Perquè és un mosaïc compost amb els trets essencials del personatges principals dels seus drames,
Perquè és l’acabament de la seva producció artística i dintre seu, dels grans mites presents,
Perquè com ell, ella aspira a una pau “immòbil” després d’una llarga vida errant,
Perquè en l’aspecte religiós, psicològic i sexual cohabiten en ella, una munió de fantasmes maculins,
Perquè concretitza en sí mateixa l’idea que ell es va fer, en última instància, de l’Etern Femení,
Kundry és la darrera dona de Wagner, no només en el sentit últim, sino en el sentit definitiu, és a dir, no perfectible.
 

Traduït del francès per Eva Muns