Aquest article correspon al text de la conferència de l’autor al local de l’Associació Amics dels Clàssics”, de Barcelona, el 27 d’octubre de 1998.

“La prohibició d’estimar” és la segona òpera composta per Richard Wagner i la primera que va aconseguir estrenar en vida. De tota la seva producció teatral és actualment l’obra menys coneguda fins el punt que es pot dir que és pràcticament desconeguda. Això no hauria de ser així ja que, pel que veurem més endavant, té interés per sí mateixa, i, a més, és una anticipació del posterior desenvolupament de l’obra wagneriana.

Recordem que després de començar a treballar en “Les noces” (obra no acabada), Wagner va comprondre la seva primera òpera “Les Fades”, que no aconseguí mai estrenar en vida. L’any 1888 fou estrenada al Hoftheater de Munich, quedant incorporada al repertori d’aquest teatre fins a finals de segle.  Posteriorment restà pràcticament oblidada.
“La prohibició d’estimar” ha tingut menys sort encara que “Les Fades” ja que, després de l’estrena a Magdeburg l’any 1836 amb fracàs absolut, no fou tornada a representar fins l’any 1923, sota la direcció de Robert Heger. El text de l’obra no es va publicar fins l’any 1911 i la primera edició de la partitura es va fer l’any 1923 amb motiu de l’esmentada segona representació. Posteriors representacions s’han fet a Berlin l’any 1933, dirigida per Erich Kleiber, i a Munich l’any 1983, dirigida per Wolfgang Sawallisch, amb motiu del centenari de Wagner. Durant el període d’existència de l’antiga Alemania Oriental, “La prohibició d’estimar” era presentada en alguna de les temporades del teatre de Magdeburg.

Aquest trist historial ens permet afirmar que “La prohibició d’estimar” és l’obra de Wagner actualment menys coneguda per part del públic. Fou composta inicialment amb el títol “Das Liebesverbot” (La prohibició d’estimar) o “La novicia de Palermo” i presentada com a “gran òpera còmica en dos actes”.

Recordem que l’òpera còmica inclou escenes cantades a més de les solament dialogades. El tema no ha de ser necessàriament lleuger, pot ser també dramàtic com és el cas d’aquesta “Liebesverbot”.
L’òpera còmica fou un génere de gran éxit a començaments del segle XIX i molt apreciat pel públic d’aleshores. Molt estès a França, autors com Auber, Herold o Adam van dedicar-s’hi preferentment. Alguns d’aquests autors foren apreciats per Wagner, com és el cas d’Auber de qui Wagner fa grans elogis i en especial de la seva òpera “La muda de Portici” en el seu article “Records d’Auber” publicat l’any 1871.

Wagner es va trobar amb aquest ambient i va començar a treballar els géneres existents amb l’idea d’assolir el seu propi art. Va estudiar l’òpera còmica i també la “Grand Opéra”. Wagner diu a la seva autobiografia que la “Prohibició” és més una “Grand Opéra” que una “Opéra Comique”.

Va considerar-la sempre una obra menor i així, en la partitura original, dedicada al rei Lluis II amb motiu del Nadal de 1866, podem llegir aquesta dedicatòria:

“Ich irrte einst, und Möcht’es nun verbüssen, “Un cop jo vaig errar, i ara m’en penedeixo.
Wie mach’ich mich der Jugendsünde frei?  Com puc lliurar-me dels pecats de jove?
Ihr Werk leg’ich demühtig Dir zu Füssen,  Amb humilitat poso l’obra als vostres peus.
Dass deine Gnade ihm Erlösung sei.”  .”Vos, amb la vostra clemència, sabreu disculpar-la”.
 

A Leipzig l’any 1834, -és a dir, a l’edat de 21 anys-, Wagner coneix per primera vegada el text de “Mesura per mesura” de Shakespeare, i comença a treballar-lo amb la idea , pero, d’una adaptació lliure. Com de totes les altres, el text i la música d’aquesta obra són de Richard Wagner.
Wagner treballa l’obra durant l’any 1835 i el mes de juny d’aquell any li és ofert el càrrec de director musical de la companyia d’òpera de Magdeburg, càrrec que accepta.
Fa diversos viatges amb la companyia de Magdeburg i en un d’ells fa la coneixença de Mina Planer que esdevindrà la seva esposa l’any següent.

Remarquem doncs que Wagner, en el moment de començar a escriure “La prohibició d’estimar”, volia donar un canvi important a la seva vida, consolidant per una part una situació professional fixa en un teatre d’òpera i preparant-se per casar-se.
La composició de “La prohibició d’estimar” continuà durant 1835 interferida, a vegades, per les freqüents  discussions amb la futura esposa.

Finalment l’obra s’estrena el 29 de març de 1836 al Teatre de Magdeburg amb el títol de “La novicia de Palermo” imposat per la censura. Se’n programen dues representacions, però la segona no arriba a donar-se ja que la companyia fa fallida després del fracàs de la primera. Posteriorment Wagner abandonarà el càrrec de director i la ciutat de Magdeburg.
Wagner era en aquesta època un compositor que dominava ja l’òpera de gènere i poc després es veurà capaç d’abordar la “grand opéra” amb el “Rienzi”.

En el cas de “La prohibició” Wagner introdueix algunes novetats que la diferencien de les òperes còmiques habituals. Escull un tema important. En aquest cas, una obra de Shakespeare. Introdueix grans modificacions a l’argument original de Shakespeare. L’acció es trasllada de Viena a Palermo. El tractament musical -sense sortir dels convencionalismes del gènere- presenta algunes innovacions.

L’any 1834 Wagner va entrar en contacte amb el grup “Junge Deutschland” (Jove Alemanya), i va mantenir amistat amb el seu promotor Heinrich Laube. Els artistes d’aquest grup estaven fortament influïts per la filosofia de Feuerbach i la seva defensa de la llibertat de costums de la persona, contraposada al puritanisme i a la moral burgesa. L’inici del moviment es troba en la novel.la “Ardinghello i les illes afortunades” de Wilhelm Heine, publicada l’any 1787 i que Wagner va poder conèixer. No és estrany que, sota l’influència d’aquesta obra que lloa la passió i la vehemència per la vida dels europeus meridionals, Wagner situés l’acció de la “Prohibició” a una ciutat del sud d’Itàlia.
Aquesta força de la natura que porta a la contraposició entre puritanisme burgés i passió per la vida, és central en l’obra que comentem i continuarà present en l’obra posterior del mestre.

BREU RESUM DE L’ARGUMENT

Friedrich -governador de Sicília en absència del rei- prohibeix les festes de Carnaval i fins i tot la pràctica de l’amor sota pena de mort. El noble Claudio és trobat culpable de relacions amoroses amb la seva promesa Júlia i és condemnat a mort. Claudio demana ajut a la seva germana Isabella, que és novicia en un convent, dient-li que vagi a veure el governador i li demani clemència. Isabella visita el governador però es troba amb la sorpresa que el governador Friedrich es mostra d’acord en indultar el seu germà Claudio si ella accepta ser la seva amant. Isabella s’indigna per la hipocresia del governador, però reacciona i trama una astúcia. Ella sap que Friedrich va estar casat amb Mariana -monja en el mateix convent- i que després la va repudiar per poder seguir la seva carrera. La trampa és acceptar les preposicions deshonestes de Friedrich i donar-li una cita. A aquesta cita, aprofitant que és Carnaval, hi anirà Mariana -disfressada- en lloc d’ella. En mig del Carnaval -celebrat malgrat la prohibició- arriben Friedrich i Mariana i el primer és desemmascarat per Isabella. Friedrich demana aleshores ser jutjat segons la llei que ell mateix ha violat. El poble, en canvi, el perdona i tot acaba amb un cant d’alegria.

ANÀLISI DE L’OBRA

Wagner coneixia les obres de Shakespeare en la versió alemanya de Schlegel i Tieck. Havia llegit també el llibre “Fonts d’inspiració de Shakespeare” de Echtmeyer, Henschel i Simrock conegut dintre dels cercles romàntics alemanys de l’època.
Tot i amb això la influència de Shakespeare sobre Wagner és superficial i escassa. Als 13 anys escriu la tragicomèdia “Leubald i Adelaida” influïda per “Macbeth” i “Hamlet”. L’any 1868 fa l’esborrany de la simfonia “Romeo i Julieta”, mai acabada. Finalment, aquesta “Prohibició”.

El concepte del drama és del tot diferent en Wagner que en el cas de Shakespeare. No puc deixar de fer esment de les opinions sobre aquest tema d’un gran wagnerià com fou Alfons Par -que era també un gran coneixedor de l’obra de Shakespeare- donades en una conferència a l’Associació Wagneriana el 16 de maig de 1904. Deia Alfons Par que els romàntics consideraven Shakespeare massa naturalista. Presentava el drama com un reflexe de la vida amb tots els seus problemes sense buscar una solució. August Wilhelm Schlegel -un dels traductors de Shakespeare a l’alemany- tenia en aquest sentit a Calderón com a molt superior a Shakespeare, ja que -en la seva opinió- exposa l’enigma de l’existència donant-li el darrer desenllaç. Podem dir -seguint l’opinió d’Alfons Par- que Wagner busca en les seves obres una solució al problema humà.

Per tots aquests motius el drama wagnerià és molt més intens i espiritual que el shakespearià. Aquesta qualitat fa que Wagner elimini de les seves obres tot allò que no és essencial pel desenvolupament del problema dels personatges, problema que ens és presentat amb tota la seva complexitat amb l’ajuda d’un element que no tenia Shakespeare i que era la música.
De tot això en tenim bon exemple amb la “Prohibició d’estimar” , obra en la que Wagner ha eliminat gran quantitat de personatges secundaris de l’obra original de Shakespeare i es concentra en la problemàtica i sentiments dels personatges essencials que ens són presentats per la combinació de text i  música.

Un exemple d’utilització dramàtica de la música dins “La prohibició d’estimar” el tenim a l’inici de la segona escena del primer acte (Salve Regina) que es desenvolupa al convent de Santa Isabel on s’adreça Lucio -amic de Claudio- a demanar ajuda a la novicia Isabella.

Tota persona que escolti alguna vegada l’enregistrament d’aquesta escena, quedarà sorprés d’escoltar en la música el tema anomenat de la Gràcia de l’últim acte de Tannhauser. No hem de pensar que Wagner a l’hora de compondre Tannhauser copiés una obra seva anterior. Es tracta simplement de la utilització d’un tema musical per expressar una mateixa situació espiritual. Recordem que aquest tema de la Gràcia -que Joaquim Pena anomenava tema del Perdó-, s’escolta per primer cop dins de la narració de Roma quan Tannhauser parla de la clemència que atorgava el Papa. Són dues escenes en que un home està a punt de ser redimit pel sacrifici d’una dona (Isabella a la Prohibició i Elisabeth a Tannhauser). No hi ha en cap moment un autoplagi.
El caràcter d’Isabella -presentat per primera vegada amb aquest tema- és essencialment diferent en les dues obres.
A “Mesura per mesura” es parteix de la mateixa situació. Vinzentio, el duc, marxa i deixa com a governant a Viena a Angelo que decreta la prohibició de l’amor. Es produeix el mateix conflicte entre Claudio i la seva promesa. Isabella visita Angelo demanant clemència i Angelo fa les mateixes proposicions. Vinzentio és aleshores qui suggereix a Isabella fer la trampa amb Mariana. Al final torna Vinzentio i concedeix clemència a les dues parelles per raons humanitàries.
Shakespeare fa en aquesta obra una reflexió sobre la gràcia i el perdó. En aquest sentit, “La prohibició” s’assembla molt al “Mercader de Venècia”.

 En Wagner és Isabella qui ho organitza tot. El rei no és personatge de l’obra. Isabella és la que pren la decisió de salvar el seu germà, va a veure el governador i en conèixer les seves intencions, li prepara la trampa. Al final ella aconsegueix desenmascarar el tirà qui, al veure’s perdut, demana ser jutjat d’acord amb la seva pròpia llei. El poble, però, no ho farà i, en canvi, el tirà serà derrocat.
El personatge d’Isabella és, pel seu capteniment, un precedent de les futures heroïnes wagnerianes, en especial d’Elisabeth. És una persona que té pietat i es sacrifica pels demés.
A partir del mateix problema inicial , la injusticia d’un govern, Wagner ho porta tot a un desenvolupament del tot diferent. A l’escena tercera del segon acte té lloc el Carnaval al Corso de Palermo. La música recorda els temes festius de l’obertura, ara en forma de cançó. Friedrich és finalment trobat “in fraganti” intentant fer l’amor amb la qui ell creia Isabella però que en realitat és la seva pròpia esposa. Quan Friedrich demana ser jutjat segons la seva pròpia llei, és el poble qui li respon:

“No, la llei ja no està en vigor
Volem ser més generosos que tu”.

És a dir que, així com en l’obra de Shakespeare és el Rei qui concedeix clemència a Claudio i Angelo, en la de Wagner es provoca un total trasbalsament -quasi revolucionari- i és el poble qui té clemència del tirà.
 Aquest protagonisme del poble no es tornarà a veure fins “Els Mestres Cantaires” i atorga un gran interés a l’obra en relació amb l’evolució posterior del teatre dramàtic europeu.

No tenen sentit algunes crítiques contra aquesta solució donada per Wagner al conflicte. Theodor Adorno diu que “Wagner transforma una història de justícia en la història d’una passió que acaba malament”. Creiem que la miopia d’Adorno aquí, com en altres ocasions, és enorme. No és un trasbalsament de l’autoritat el que mostra Wagner. És un final just en el que el tirà és jutjat per la conciència del poble. És un poble i uns personatges capaços d’actuar d’acord amb sentiments de noblesa i generositat com serà el cas de Senta, Lohengrin i Brunhilda.

Wagner s’equivocava sobre “La prohibició d’estimar”. No és un pecat de joventut, sinó un membre més de la cadena que formen totes les seves creacions, tot i que presenta les limitacions pròpies del gènere dins del que fou composta.
En resum, si per part d’algun crític s’ha dit que “Rienzi” és la millor òpera de Meyerbeer, podriem afegir que “La Prohibició d’estimar”  és una de les millors òperes còmiques de la història. Esperem que algun dia la podrem veure.
 
 

(1) Membre de l’Associació Wagneriana. Autor de la primera traducció del llibret d’aquesta obra en castellà. Disponible a "Kareol" en versió bilingüe.