Segon acte:  EL DEIXEBLE

En aquest segon acte, la “dona”, Kundry, cau en el seu aspecte temptador a desgrat d’ella mateixa. Ella no vol, però la màgia de Klingsor i la seva feble voluntat enfront dels seus instints seductors l’esclavitzen en un paper que ella no vol desempenyar. Quantes vegades ens trobem com Kundry, presoners de nosaltres mateixos... i estem esperant algú més fort que nosaltres, capaç d’alliberar-nos d’aquestes cadenes? Klingsor -l’anticrist va posant obstacles a l’home que es vol elevar cap a la veritat, a l’home que es vol sustraure de la seva influència malèfica, però Klingsor és cada vegada més astut. Abans l’home era, potser, més lliure que actualment (internament parlant) , estava  més unit a les forces de l’Esperit, vivia en condicions físiques  més dures que l’obligaven potser a ser més conscient de l’Esperit i buscava refugi en la religió... i creia en Déu; potser només per sentir-se consolat en mig de condicions físiques tan dures... Sigui com sigui, creia en Déu i estava més a la vora del Centre Sagrat. El Discerniment encara no s’havia perdut i voler sotmetre a un home així, per part d’un Klingsor-Anticrist significava una lluita a nivell físic, perqué era difícil desviar el pensament d’un home de la seva Realitat Sagrada... per això la primera lluita que passa Parsifal quan va a recuperar la llança sagrada, al castell de Klingsor, és física. Quan el Klingsor-anticrist veu que Parsifal ha superat les proves a nivell físic li proporcionarà lluites més subtils que són les que atrapen als homes en el món actual, l’home que viu enmig de les comoditats físiques.

I les armes psíquiques són les predilectes de Klingsor en el nostre món. Ara Klingsor domina les ments més fàcilment, abans, només podia dominar per la  força de les armes.

Parsifal supera aviat la seducció de les Noies-Flor. És més, és tan pur que no se sent seduit per a elles, hi jugaria com un nen que juga enmig de les flors. I la bellesa de les flors li evoca la bellesa divina i les anomena “divines”.

Després, superat això, Klingsor li prepara una trampa encara més subtil...la Kundry! Ella el crida per el seu Nom, el Nom que ell havia oblidat, i com la seva mare l’anomenava en somnis! Li evoca l’Amor de la seva Mare , li explica coses que ell ignorava. Parsifal era massa elevat per deixar-se atrapar per la seducció inferior de les noies-flors... Ell necessita la seducció més elevada que li ofereix la Kundry, quan li dona coneixements, i quan li remou els sentiments profunds, records de la seva infantesa... Parsifal és capaç de superar aviat els xacres inferiors:el xacra base de l’enganxament a la vida (lluita sense por amb els cavallers atrapats al servei de Klingsor). Supera aviat el xacra sexual que li ofereixen les noies-flors, i el xacra del plexe solar en quant a l’aspecte sensual , però, en aquest mateix xacra, els sentiments aconseguiran fer-lo trontollar... Ah! Cal anar més enllà dels sentiments, en aquest  camí cap a l’esperit!

Els tres xacres inferiors han de ser superats i ens hem d’elevar cap als tres xacres superiors. I el xacra del cor enmig del cel i de la terra com a àrbrit de les energies ascendents i descendents, el xacra del “cor”, la seu de l’Amor Veritable.
El Centre de l’Arbre de la Vida de la tradició jueva, amb el seu  sephirot Tipharet, el centre, el Sol... l’Amor Veritable.
Però Parsifal s’encalla abans d’arribar a aquest xacra del cor, on es troba la Sagrada Copa.
Ara li toca a Parsifal desarralar-se completament de la Terra, de la seva mare, de la dona que li ha donat la vida.
Kundry el fa sentir culpable, una altra trampa dels sentiments, del xacra del plexe solar. I li vol fer reparar el mal que ha fet a la seva mare i li diu que ara, estimant-la a ella, una dona, repararà aquest error que va cometre amb la seva mare i la comprendrà millor i sentirà el mateix amor que la seva mare va sentir per al seu pare, miracle d’amor que el va engendrar, i coneixerà l’amor a la dona , a l’esposa...
Acaba convencent-lo. Li ha remogut tants sentiments!... fins ara Parsifal no s’havia adonat del profund amor d’una mare, ni del profund amor d’una dona, ni del profund amor capaç de d’unir un home i una dona...fins ara, no havia estat mai conscient de com la seva mare el va estimar. Quina nostalgia!Haver perdut a la seva vida una dona així, que li ha donat tot... I se sent culpable. Ell no va fer cas a les demandes de la seva mare, potser perqué les ignorava, però ara sí que coneix les demandes d’una dona. ¿Com negar-s’hi ara si no vol cometre el mateix error que tan mal va fer a la seva mare? ¿Com fer mal ara també a aquesta dona tan bonica que diu estimar-lo? Ell encara no sap res de la diferència  d’amors que pot sentir una dona, com a  mare o com amant. Ell sent per Kundry l’afecte tendre i pur que podria sentir per la seva mare.
Però només és després, amb el petó, que es desperta en ell el desig, el desig sexual i sensual.

Quan Parsifal estima a la seva mare es purifica, s’eleva, perque aquest amor pur està situat en el xacra del cor, allà on naixerà el sant Graal, però quan Parsifal sent el desig ho fa a travès dels xacres inferiors (i el seu camí era elevar-se!). El desig el fa baixar, el fa enfonsar-se en la “matèria” i en “l’animalitat”.

Però ell ja ha vist el Sant Graal .Com pot ara profanar-lo i omplir el seu cor? Aquest espai que s’ha de mantenir buit i receptiu per
rebre les energies superiors?Com pot ara, a partir d’ara, omplir el seu “cor” d’unes energies inferiors que ompliran aquest buit i impediran entrar a les energies superiors?

En aquest moment Parsifal està ferint el seu cor amb la mateixa llança que va ferir el rei Amfortas! Està perdent el Discerniment, és a dir, el Camí, la Via, la  Senda Recta que el portarà cap a la Realització, perque a partir d’ara se sentirà posseit dels mateixos desitjos impurs, inferiors, que ataquen Amfortas. Està malmetent el Sant Graal del seu cor, l’està tacant  i en ell ja no s’hi podrà reflectir més la llum divina!

Parsifal sent ara, en el seu cor, profund dolor. I ara compren a Amfortas més que mai! Ara sap d’on prové la ferida. I ara comprén que la ferida d’Amfortas està provocada per aquest desig punyent que no s’apaga mai.
La Copa Sagrada del cor d’Amfortas està oberta, trencada, i, per aquest forat s’escapa la sang i és inapte per contenir dins d’ella la Sagrada Sang Redemptora del Crist.
I ara Parsifal està a punt de caure ferit per el mateix error d’Amfortas.

Té raó la Kundry. Aquest petó que li ha donat, l’ha fet tornar molt savi, ara comprén moltes coses que abans del petó no comprenia...
Ara que compren a Amfortas, sent encara per a ell una compassió més gran, sent una profunda empatia per aquest Rei Ferit, i està a punt, a punt d’acabar igual que ell.

Ah! Però les experiències dels qui ens precedeixen són lliçons superades pels qui venim  al darrera. Ell, Parsifal , que veu com ha acabat Amfortas, té més força que ell, perqué compren més, és més savi que Amfortas, gràcies a ell, al que ha après d’ell.
I compren més enllà encara. Compren sobre tot, la desgràcia del Sant Graal, profanat, caigut en les mans impures d’Amfortas. I sent la queixa del Salvador. El Salvador, el Redemptor, no pot exercir bé la seva funció redemptora, no pot donar l’Aliment Sagrat als Cavallers... així el món sencer està dominat pel mal i viu en les tenebres. Cal renovar  cada dia la Redempció que el Crist ens porta. I se li presenta l’objectiu més sublim de la seva missió: Redimir el Redemptor, curar a Amfortas, substituir-lo i amb les seves mans pures, oficiar el Ritus Sagrat, per el bé de tota la terra. Salvar el Sant Graal que perilla greument perqué el món sencer ha caigut en poder de l’Anticrist.
A partir d’ara, serà un guerrer de les hosts de l’arcàngel Sant Miquel que combaten a la Terra per alliberar-la del poder del Mal, del “dimoni”, de l’Anticrist.

La Kundry encara el va temptant: “Si un petó li ha donat tanta saviesa... què serà una abraçada? Però Parsifal ja no es deixa enganyar. Llavors encara li fa creure  (perqué ella, que viu en la ignorància també ho creu així) que si li dóna només una hora... ella també se salvarà, ella.. que s’ha rigut de tants cavallers, que han caigut als seus braços, ara sent que Parsifal és el cavaller que sempre havia esperat.Està profundament enamorada d’aquest home noble i sublim que se li resisteix. Ella també havia esperat al seu salvador, i li demana que la salvi, que amb una sola hora d’amor, ella es podrà salvar també.

Però Parsifal no s’enganya! Impossible! Com pot curar l’acció que obre una ferida en el cor? Com pot curar abeurar-se en aquesta font del desig? És al contrari. Així, el desig augmenta cada vegada més... La ferida en el cor obre la font impura del desig... ell ha vist una altra font que dóna força als Cavallers...és aquesta la font on cal apagar la sed... Ell, que també l’estima intenta fer-li veure que allò que fereix, no pot curar...

Ell ha vist les mortificacions dels cavallers del sant Graal, ell sap que és per aquest camí de la renúncia, com aquest desig, aquesta sed es pot apagar... Ell ha vist invocar els Cavallers una font sagrada que apaga tota la sed del món...

Però Kundry, per ara, és incapaç de comprendre tot això, ella no ha tingut la sort de veure el Sant Graal, no compren. I està furiosa. Se sent frustrada. Ara Parsifal l’ha decebuda i el seu amor, ple de desig, com que no era amor pur, amb la frustració es converteix en odi, i el maleeix.
Ara “no trobarà mai el camí que el porta cap a Amfortas”... li diu... i, de fet, “valga’m Déu” qué efectiva que és aquesta malediccio! Quan Parsifal tot i posseint a partir d’ara l’immens poder de la llança sagrada tardarà una infinitud d’anys a tornar a arribar a les portes de Monsalvat...

Després, amb els crits de Kundry, apareix Klingsor, el mag, i es creu que atacant-lo amb la llança sagrada el podrà detenir, el podrà dominar. Klingsor havia aconseguit ferir abans a molts cavallers amb aquesta llança... ell era el “posseidor del discerniment”, d’un fals discerniment que desorienta als homes, als cavallers, gràcies al poder de la llança sagrada ara dominada sota el poder del mag.
Però com que Parsifal és pur, aquesta llança sagrada no el pot ferir. Li pertany! I l’únic que Klingsor aconsegueix el tirar la llança contra ell és entregar-li!

Perquè la seva puresa el fa incapaç de perdre el poder del discerniment. Ell sap distingir “el que és” del “que no és”. Ho ha demostrat amb la Kundry. Parsifal és ara savi. Ningú el pot enganyar ni desorientar. La llança sagrada del discerniment li pertany. I amb ella fa la senyal de la creu. Invoca a un poder superior, perqué Parsifal, amb la seva renúncia, una renúncia natural i no forçada, com la de Klingsor, es converteix ara també en un mag, un mag blanc amb la llum i la força de l’Esperit Sant.
I amb el seu poder màgic, ara Parsifal fa desaparèixer tot el món il.lusori que Klingsor havia creat; perqué el món inferior, el món dels sentits, és irreal, devant de la immensa realitat del Ser Suprem. La màgia sagrada de Parsifal és més poderosa que la de Klingsor. Sempre (encara que a vegades sembli el contrari), el Poder de Crist és més gran que el poder de l’Anticrist.
Amb la senyal de la creu , feta amb la llança del discerniment... Parsifal tanca per sempre en ell, aquesta ferida oberta en el seu cor... esborra tot el món il.lusori dels sentits. A partir d’ara per a ell no existirà més aquesta “realitat inferior”. Tanca el seu cor a les influències dels xacres inferiors;  les supera, perqué posseint la llança sagrada del discerniment, ja no s’enganyarà mai més i no caurà més en la “trampa” dels sentits.

I a partir d’ara, l’amor que ell sent per la dona es purifica, es transmuta en sentiments superiors, amo i senyor dels seus desitjos, capaç de dominar-los i de reconduir-los, mai de reprimir-los.
Parsifal “ha baixat als inferns” i n’ha sortit triomfant de totes les temptacions però encara no ha acabat la seva lluita. Diriem que ara és quan comença! Són tots els anys que es passa perdut, errant,  potser vint o trenta ...L’experiència amb la Kundry ha estat tan forta! I ella, aquesta dona poderosa, li ha llençat un malefici...
El segon acte acaba amb unes paraules de Parsifal, dirigides a Kundry: “Ja saps on em pots trobar!”

Parsifal pot semblar cruel fent patir a la Kundry, que li priva de la satisfacció dels seus desigs. També va ser cruel amb la seva mare. Per què? Perqué l’amor més gran que es té cap a una persona és l’amor a les parts més superiors dels seu ser. Parsifal sap que tot desig és il.lusori, irreal, però per la Kundry era molt real! Parsifal sap que la manera de fer canviar a la Kundry no és baixant al seu nivell, sino estimulant-la a que sigui ella qui pugi cap a nivells superiors. (És allò de “qui t’estima et farà plorar”). Kundry, de moment no comprèn res. A partir d’ara odiarà a Parsifal. Però, inconscientment, no s’oblida de que Parsifal l’ha convidat a pujar, a que un dia pugui trobar-lo de nou. Si ella es purifica, si ella és capaç, també d’arribar al temple de Monsalvat. Kundry té una cita amb Parsifal, el seu amor l’ha convidada, el seu amor l’espera, l’espera allà, un dia, al sagrat castell del Graal.
Ara Parsifal caminarà, caminarà errant durant molt temps, amb la llança a la mà, custodiant-la, protegint-la per tal d’arribar amb ella intacte a Monsalvat.

Wagner en diu poca cosa d’aquest periode tan llarg. Les temptacions que Parsifal va sofrir al castell de Klingsor mostren només el preludi de tot el que passarà durant aquests llargs anys desconeguts.
Podriem escriure en l’espai entre el segon acte de l’òpera i el tercer acte, tot un altre, molt important.
Parsifal ha de superar ara molts perills, però compta amb l’ajut d’una arma molt poderosa: la Llança Sagrada!.
Es poden dir moltes coses sobre el significat d’aquesta llança. Vejam: Jo he dit abans que representa la Buddhi de la tradició hindú, la part més profunda de la ment, la més alta facultat discriminadora de l’individu. La seva manera de conèixer és immediata, intuitiva, sense necessitat de raonar. Emana directament de l’Atman (la realitat més profunda de l’èsser). És de naturalesa supraindividual i sense forma. És l’intel.lecte superior, i un raig emanat directament de l’Atman, que il.lumina l’estat individual (emana directament del “sol”, del “Centre” alhora individual i universal, emana de la Divinitat). Per  això la llança sagrada i el Sant Graal amb el seu contingut sagrat estan tan pròxims i són de la mateixa naturalesa trascendent.

La Llança Sagrada és el Raig Diví que il.lumina l’intel.lecte de l’Home Purificat.
Abans d’obtenir aquesta facultat discriminadora superior l’home ha d’haver caminat ja un bon tros en el camí espiritual. Ho veiem en l’obra de Parsifal. Era una empresa ben difícil aconseguir-la. Abans que ell, tots els qui ho havien intentat havien fracassat.
La llança amb el seu poder discriminatori va destriant, en el seu camí ascensional, entre el “que és” d’allò que “no és”. Tot el que ens acosta al Centre Sagrat “És” i el que ens allunya “No és”. Parsifal així s’adona aviat que seguir amb la Kundry “no és” i que tot el món de Klingsor “no és” i que no utilitzar la llança per el seu propi benefici “és”.

Aquest camí ascensional de la llança és el “Neti-neti” de la tradició hindú, “No és aixo, no és això”. Buscant la veritat, primer, ens creiem que som un cos i ens identifiquem amb ell. Després veiem que “No som això” i ens creiem que som sentiment però ens adonem que tampoc “som” això. Després donarem importància al pensament i aixì, anant traient capes que ens cobreixen, (com treure les capes d’una ceba) trobarem el nostre Ser Verdader més enllà del sentiment, més enllà del pensament, fet de silenci pur.
És el “nada-nada” de Sant Joan de la Creu, del seu llibre “La Subida al Monte Carmelo”. Parsifal amb la seva llança sagrada ho va deixant tot enrera, ho va abandonant tot, es va tornant pobre, pobre de consols, de descans, de ciència, de honra, de plaers, de seguretat, de saber, de glòria, de llibertat (citant les mateixes paraules del dibuix que va fer Sant Joan de la Creu.)
I seguint amb Sant Joan de la Creu ens diu: “Tanto más algo serás,cuanto menos ser quisieras”o bé, “Después que me he puesto en nada, hallo que nada me falta”.

La veritat és silenci, el coneixement és silenci pur, un misteri.
S’enganya qui creu que trobarà la veritat en els llibres o en el pensament, i crec que és sobre tot el món oriental qui més ha comprés això. La tradició hindú està feta de silenci. La tradició occidental, està plena de paraules, de dogmes, de conceptes filosòfics. Pocs són a Occident els que han comprès que el més sublim està en el silenci, però també n’hi ha molts, a Occident, que ho han trobat...
Fer-se “pobre”, el més pobre possible. Ja ho deia el Crist: “És més difícil que un ric entri al Regne del Cel que no pas que un camell passi per el forat d’una agulla”.

En aquest llarg pel.legrinatge, Parsifal es va desprenent de tot, per entrar tot buit i tot pur, sense cap desig, sense cap enganxament al regne del Sant Graal.
Entrar tot buit. Com diu Sant Joan de la Creu “Si estas buscando algo, debes hacerle un lugar dentro de ti, pero si lo que buscas es el todo, debes hacerle todo el lugar y quedarte en nada”.

Fer-li tot el lloc, quedar-se en res. Això és formar la Copa Sagrada de la nostra “matèria terrenal purificada”. Entregar-ho tot, tot, no tenir ja voluntat pròpia, ser només la voluntat divina. Quan ens tornem així haurem trobat el Sant Graal!
Parsifal tenia a les mans una arma poderosa capaç de curar i capaç de ferir. Una arma amb un poder màgic i capaç de fer miracles, una arma resplendent. Però ell va comprendre que aquest poder que la llança li conferia, no el podia utilitzar per el seu benefici personal! I això és molt important! Perquè una de les trampes més subtils que es troba aquell que va ascendint es que... desarrollarà poders psìquics! Li vindrà la capacitat de fer miracles com els que feien els Sants o podrà “convertir el plom en or”, com feien els alquimistes. Aquests poders estan molt ben descrits en el tercer capítol dels yoga-sutres de Patanjali, i els presenta com un greu obstacle que té que superar el que busca la Realització Espiritual. Molts es queden atrapats en la fascinació que provoquen aquests poders i això els impedeix d’arribar a l’objectiu sagrat, que està molt per sobre de tot això.

Això no vol dir que no es pugui utilitzar aquests poders per fer el bé però mai s’utilitzaran en benefici propi. I Parsifal ho sabia. Per això es va deixar atacar sense contraatacar amb la llança poderosa que hagués fulminat a l’enemic, i va acceptar amb resignació totes les desgràcies que li van venir en el seu llarg pelegrinatge. I va mantenir la Llança Sagrada pura i intacte per a la seva missió Divina.

Però bé, deixem la llança i passem a un altre tema: Tot el segon acte ens mostra a Parsifal que ha “baixat als inferns” Baixar als inferns és molt perillós, més d’un s’hi pot quedar atrapat i perdut per sempre. Només està autoritzart a baixar-hi aquell qui ja ha conegut una Realitat Superior, Divina, que li donarà força en les temptacions. I aquesta era la situació de Parsifal: ell ja tenia molt clar qué volia, perqué “casualment” ja s’havia topat amb el Sant Graal.

Els “inferns” és també la nostra realitat psíquica inferior, el nostre inconscient, on s’hi amaga lo més primitiu, lo més pervers, és un “cul de sac” on hi entatxonem tot allò de nosaltres mateixos que no ens agrada veure, que no ens agrada ser. I ho reprimim allà dins i des de la sombra va sorgint a l’exterior quan menys ho desitgem. Tenir aspectes així, amagats i reprimits, és un greu obstacle a l’evolució espiritual. Amb la força divina que ens dona l’Esperit, hem de tenir la valentia de mirar què s’hi amaga al nostre interior, per així poder-ho transmutar.

Parsifal anava tot vestit de negre quan caminava pel món  amb la llança. Això m’evoca l’obra Al negre, el primer pas de la transmutació alquímica. És la “putrefacció”: Morir als nostres defectes. Només d’aquesta matèria que “destruim” en nosaltres es podrà formar després una “substància de llum”.

Aquest camí és també com el pas per al “Laberint”. Parsifal va perdut, errant, sense trobar el Camí vertader que el portarà a Monsalvat. Ha d’anar provant, equivocant-se a vegades, encertant d’altres, com el pas per un laberint.  Sort que la Llança Sagrada era com el fil d’Ariadna, el cordó umbilical que l’unia amb la Veritat, el fil que va permetre a Teseo trobar la sortida del laberint, després de lluitar amb el Minotaure i derrotar-lo.

També Parsifal és com Sant Jordi, que ha de derrotar el monstre, el drac, és a dir, la seva naturalesa inferior, per així, poder rescatar a la donzella, a la seva ànima immaculada presonera de la matèria, dels desitjos inferiors. Derrotant el drac aconseguim el seu poder, i ens convertim en “dracs de sabiduria”. És el dragó alat, el drac capaç de penetrar en el més profund de la fosca matèria de l’inconscient i de les tenebres, a l’interior de la terra, com un rèptil i capaç també de volar cap a les altures més allunyades de l’univers, dels regnes celestials. Com el Mag Merlí, el drac de sabiduria de la llegenda del rei Artur (que és la mateixa història que els reis Titurel, Amfortas o Parsifal), també Artur és el Rei del Sant Graal.

En aquest segon acte, Parsifal apren a ser un drac capaç de penetrar sense por en les regions fosques i temibles (els inferns) per extreure’n, al dominar-les, tots els seus poders. Quan més avall és capaç d’arribar un home (si ho supera) també més amunt podrà ascendir. Ja ho diu la cançó tradicional catalana de La Balanguera: “Sap que la soca més enfila com més endins pot arrelar”.

En aquest segon acte, Parsifal s’ha d’enfrontar als objectes dels sentits, dels quals el “Viveka-Suda-Mani” (“La Joya Suprema del Discernimiento” que és el llibre principal de l’Advaita Vedanta) ens diu: “Els objectes dels sentits són més perillosos per els seus efectes que el verí de la cobra, perqué aquest mata  només quan és absorbit, però els objectes dels sentits destrueixen a qui els hi llença només una mirada”.
I també diu: “Si només es renuncia al món superficialment, s’és víctima del tiburó dels sentits al creuar l’oceà del samsara. Però l’aspirant que ha manejat hàbilment  l’espasa de la renunciació (és a dir, la Llança sagrada) mata el tiburó dels sentits i arribarà sense dificultat a l’altra riba”.

Parsifal està creuant un oceà (l’oceà del Samsara) amb la seva LLança Sagrada a la mà, amb l’Espasa de la Renunciació. Només gràcies a aquesta arma podrà arribar... Una lluita sense atacar, una lluita en que l’enemic és ell mateix.
Ulises, de la mitologia grega també va tenir que atravessar l’oceà per poder reunir-se de nou amb la seva estimada: símbol de la seva ànima immaculada, l’esperit diví. I també comptava amb una Llança sagrada, que era el màstil del vaixelll on es va fer lligar per poder escoltar sense perill el cant de les sirenes. El mastil, com la llança el va retenir de no caure en el món de la seducció i perdre’s per sempre en l’oceà del Samsara.

Els alquimistes comptaven amb una estrella que els guiava. “I aquesta llum brilla des d’ara en les tenebres com una estrella en el cel nocturn”. “Molts savis navegants han naufragat per no tenir aquest estel com a guia, que no faltarà mai els qui l’han conegut una vegada. Aquesta estrella conduia els savis al “Naixement del Fill de Déu” i ella mateixa ens fa assistir al naixement d’aquest “Jove Rei” (Són cites del llibre “Las moradas filosofales” de Fulcanelli).
Per un procés alquímic, Parsifal, guiat per l’Estrella, el ser Suprem, que li envia un raig de la seva llum (la Llança sagrada), podrà atravessar aquest oceà temible i esdevenir Rei!

Aquest “oceà” que ara a Parsifal li costa tant d’atravessar, més endavant, el seu fill, Lohengrin, el podrà atravessar sense dificultats. Quan Parsifal sigui rei tindrà un fill que haurà après del seu pare i tindrà ja un gran domini per atravessar aquestes aigües, guiat i conduit per un cigne blanc, símbol de l’Esperit de Déu, de l’Esperit Sant.
Lohengrin és capaç de creuar aquestes aigües (que representen la regió del psiquisme) sense cap perill i en un instant. Tants anys li va costar al seu pare! Ell tindrà plè domini d’aquesta regió perillosa.
En aquest segon acte Parsifal ha madurat. Ha deixat de ser aquell jove impulsiu i innocent. Ha passat de la innocència a la puresa. Innocent és qui no coneix el mal. I dic “pur” a aquell que, coneixent el mal, vivint enmig de les temptacions, es mantè incorruptible, com Parsifal en aquest segon acte. És una qualitat més valuosa. Però una persona així sembla intransigent, cruel, amb aquells que viuen en l’engany i l’error. (I també amb un mateix).

Aquesta LLança Sagrada que l’obliga a seguir sempre, a cada instant, “l’únic camí recte” és com el bisturí del cirurgià que talla tot allò que cal extirpar per la salut de tot el cos. I Parsifal actua així pels qui no el comprenen (la Kundry, la seva mare, etc). (A l’igual que un nen petit té pànic a les bates blanques i no entén per què li fan mal).
Amb la seva Llança Sagrada, talla les il.lusions (el món il.lusori que ens enganya).

També observem, en la òpera de Wagner, que tots els éssers, per dolents que siguin, tenen a dins seu l’anhel de la salvació, perquè és inherent a l’home. Perquè està escrit a l’interior de tot home. “Tots busquen el Sant Graal”, encara que a vegades la ignorància és tan gran que l’home no sap definir bé què és aquest anhel. I s’equivoquen, i es mouen per camins erronis que en lloc d’acostar-los a l’objectiu de tot home s’en allunyen més. En aquest món materialista, molta gent ho busca en el “tenir” i en fer-se una posició social, però quan ho tenen, s’adonen de que no era això el que buscaven, que no han trobat la plenitut, ni la felicitat, ja que això només ho dóna el Sant Graal.

També Klingor buscava el Sant Graal, però per camins equivocats. I la Kundry anhelava alliberar-se de la seva possessió diabòlica en mans de Klingsor i quan estava “bé”, és a dir, “no posseïda”, intentava servir el Sant Graal amb totes les seves forces.
El camí que s’obre pas gràcies a la Llança Sagrada és un camí de fora cap endins, i d’abaix cap amunt. I és sempre un camí contra-corrent. És remuntar les aigües del nostre psiquisme (desitjos, passions, sentiments i pensaments)i trascendir-les fins arribar a una regió d’aire, d’esperit.

Klingsor-Anticrist és el Gran Impostor, que amb els seus poders psíquics enganya a la gent amb falses doctrines, fent passar per espiritual allò que només és psíquic. Són les nombroses doctrines pseudo-espirituals dels nostres dies, que confonen als “pelegrins”, als “buscadors”. També la Kundry volia disfressar les passions amb sentiments purs i tendres per la mare de Parsifal, però aquest no es va deixar enganyar.
A més la capacitat màgica de fer miracles no és sols patrimoni dels sants (dels mags blancs), sinó també de l’anticrist i dels seus servidors (els mags negres).

La màgia demostra només un domini del món psíquic, però no és cap garantia de que s’hagi traspassat el llindar que separa el psiquisme de lo espiritual. Més aviat és al contrari: Aquell qui demostra poders psíquics, normalment, serà un mag negre. Els veritables alquimistes espirituals, es mantenen en la pobresa i l’anonimat, encara que siguin capaços de transformar “els metalls materials” en “or material”. Perquè això no els interessa, només els interessa la transformació aquesta en els planols subtils del seu ser i dels altres.

Jo anomeno els mags negres “els senyors de la ment”. Molta gent, avui en dia, cau atrapada en el seu poder seductor. I anomeno als mags blancs “els senyors de l’esperit”, que són els verdaders mestres de les tradicions sagrades, aquells que ens ensenyen un camí com el que Crist ens va mostrar amb el seu exemple.